Nanomedicina: un (R)evolucionari camí per combatre el càncer

Títol: Nanomedicina: un (R)evolucionari camí per combatre el càncer
Autor: Arnau García Labaila
Centre: INST. CREU DE SABA
Premi: Accèssit
La paraula càncer és una paraula que desperta a tothom sensacions de tota mena: records, pors, moments durs, moments de fortalesa... perquè, al cap i a la fi, tothom té algun conegut o familiar que ha estat víctima d’aquesta malaltia que afecta un percentatge molt gran de la població de totes les edats i regions del món.
Afortunadament, la ciència és un camp que avança a gran mesura dia rere dia en tots els seus àmbits. Però, què està fent la ciència per reduir la taxa de mortalitat de víctimes del càncer? Què ha aportat de nou? Ha trobat un nou tractament menys nociu?
OBJECTIUS I HIPÒTESIS
• Aprendre, conèixer i profunditzar en el món nanoscòpic i concretament en el seu vessant farmacològic.
• Conèixer l’actualitat del món de la nanomedicina, com s’hi treballa en ella i el que s’espera en un futur d’aquesta branca científica.
• Dur a terme un marc pràctic on aplicar tots els coneixements adquirits amb la recerca bibliogràfica en un cas de cèl•lules tumorals.
• Treballar en un laboratori de recerca i aprendre tècniques bàsiques, sofisticades i innovadores relacionades amb la nanociència.
• Ser capaç d’endinsar-me en el món actual de la nanomedicina aplicada al càncer mitjançant entrevistes a científics especialitzats en el tema.
• Avaluar la meva autonomia i independència per afrontar un treball d’investigació.
I amb tot aquest seguit d’objectius, pretenc corroborar o desmentir dues hipòtesis: “La nanomedicina millora les propietats farmacològiques utilitzant nanotecnologia: encapsulant a escala nanomètrica redueixo toxicitat i aconsegueixo millors resultats” i “La nanomedicina podria arribar substituir els tractaments actuals contra el càncer”.
PROCÉS DE RECERCA
Per tal de corroborar les meves hipòtesis primer de tot vaig conèixer més exhaustivament la malaltia i les possibilitats d’aquest “nanomón”. Per aquest motiu, el cos del treball se centra en l’aplicació de la nanotecnologia en la societat, l’ús i característiques de nanopartícules, i finalment, de l’aplicació directa de la nanomedicina en càncer i en el seu impacte biològic.
Amb aquesta recerca bibliogràfica es busca obtenir una base teòrica sòlida per així, afrontar el tema amb la màxima evidència; seleccionant aquella informació que millor s’adaptava als objectius i que més reforçava les hipòtesis.
Pel que fa al marc pràctic, està dividit en dues parts ben diferenciades:
• En primer lloc, la síntesi i caracterització de
nanopartícules i el test d’aquestes en un model de
cultiu de cèl•lules tumorals de neuroblastoma. Es
tracta d’un seguit d’experiments realitzats al llarg
de tres setmanes a l’Institut de Biotecnologia i de Biomedicina (IBB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquestes pràctiques es troben dins del Projecte Argó.
• A més a més, per acabar d’arrodonir tota la recerca, vaig posar-me en contacte amb 3 grans científics que treballen en nanomedicina avui dia i que van ajudar-me a acabar d’entendre el concepte bàsic del treball i sobretot la veritable dificultat que té tirar endavant un projecte d’aquestes característiques i el seu esperançador camí. Les transcripcions d’aquestes entrevistes es troben recollides en format de revista científica.
CONCLUSIONS
Un cop acabada la investigació realitzada al llarg de tot el treball, tant bibliogràfica com experimental, he pogut reflexionar sobre les dues hipòtesis plantejades, les quals puc dir amb total fermesa, que són certes.
La nanomedicina dóna una oportunitat que és molt bona: dirigir el fàrmac a cèl•lules d’un teixit en particular. Això és molt important en el cas del càncer perquè els fàrmacs antitumorals són citotòxics i maten totes les cèl•lules, quan l’únic que es vol és que acabi amb les cèl•lules diana. Per això els fàrmacs antitumorals tenen tants efectes secundaris.
Un es pren un fàrmac com podria ser un antiinflamatori o un quimioteràpic i aquest es difon per tot el cos, però sense anar a aquells teixits que concretament estan inflamats.
Actualment els antitumorals no són suficientment eficaços pel fet que en tenir tants efectes secundaris, s’obliga a reduir les dosis fins a unes xifres inferiors a les necessàries: quan un fàrmac s’injecta via intravenosa, la quantitat de fàrmac que arriba al tumor, més o menys, és d’un 0,1%. Un fet que vol dir que el 99,9% del que s’ha injectat va on no toca. Per tant, si parléssim d’una millora d’un 10%, passaríem d’un 0,1% a un 10%, aconseguint una efectivitat 100 vegades major.
Per acabar, el missatge que més m’agradaria transmetre a tots aquells que tenen en el seu interior aquesta preocupació i aquesta por davant el càncer, és que s’està anant pel bon camí i que encara que aquest pugui ser llarg i fosc, cada vegada desprèn més llum al seu final.