Els limits de l'expressió en el rap
Autor: Carlota Soler Vázquez
Centre:
Document:
OBJECTIUS:
Arran del meu interès en els debats sobre ètica i compromís amb garantir la llibertat d’expressió, vaig endinsar-me en un projecte sobre la censura del rap polític, prenent com a referent el cas del raper espanyol conegut sota el nom artístic de Valtònyc.
Partint de la idea que les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials han estat el condicionat principal de les funcions de la unió entre veu i paraula, s’ha fet evident que dins de l’Estat espanyol les manifestacions de rap polític han tingut una repercussió especial, atès que pel fet de considerades revolucionàries la resposta judicial ha estat de censura. Tenint en compte aquests fets, el treball:
- Intentà donar resposta a quines són les diferències evidents entre la poesia i el rap que fa que el segon gènere sigui més censurable.
- Estudià si existeixen lleis clares i coherents que justifiquin la censura d’algunes composicions de rap per transcendir un límit ètic.
- Analitzà si existeixen els límits en l’expressió del rap.
- Qüestionà si s’hauria de fer un replantejament de la llei per a concretar què és censurable i què no ho és.
CONTINGUT I RESULTATS:
L’obtenció dels coneixements necessaris per poder fer el treball d’investigació se centra en la consulta de diverses fonts d’informació com són llibres i articles especialitzats en aquesta matèria, la sentència de Valtònyc proporcionada per l’Estat i les diverses entrevistes realitzades.
Pel que fa a l’estructura, està dividida en dues parts que s’alternen al llarg del treball; una relativa al marc teòric per poder argumentar les opinions posteriors, i una altra al marc pràctic que engloba la comparació entre rap polític i sirventès, l’anàlisi dels recursos de cassació de Valtònyc i les entrevistes.
De la comparació entre un sirventès del trobador català Guillem de Berguedà i una de les lletres de Valtònyc es conclou que, a causa de la falta d’eufemismes i figures retòriques en el rap, el contingut de les composicions és molt més evident i que, si a aquest fet li incorporem expressions que criden a la violència, es pot arribar a violentar la Constitució Espanyola.
Per tal de trobar la justificació de les censures vaig dur a terme un estudi dels diversos articles que contempla la Constitució. Però en observar que no presenta cap apartat clar que parli de les limitacions en l’art vaig plantejar-me quina raó explica la censura de les composicions de Valtònyc.
Per respondre, vaig analitzar la seva sentència i s’evidencià que, tot i que no existeix un apartat directament relacionat amb les lletres de les cançons de rap, els temes de major rellevància que poden abastar sí que s’hi troben. Per tant, es mostra com únicament aquelles composicions que transcendeixen uns límits ètics poden arribar a ser jutjades i censurades.
La base per poder justificar l’existència d’uns límits ètics ha estat la interpretació extreta de cada una de les entrevistes realitzades. Arran del meu interès a obtenir respostes de perspectives diferents, vaig tenir la gran oportunitat d’entrevistar al raper espanyol Guillermo Rodríguez Godínez (Arkano), l’escriptor i membre de Letras libres Ricardo Dudda, l’historiador i professor de ciències socials Ovidi Cobacho Closa, el poeta Rafael Lechowski i el crític literari americà Adam Bradley.
Partint de la lectura dels versos de Valtònyc els hi plantejava si expressar-se artísticament sense cap límit ètic ho consideraven un dret o una condició necessària complir per poder viure en comunitat. La gran diversitat d’aportacions va servir per concloure que no pot haver-hi cap societat sense un codi ètic o moral que englobi qualsevol àmbit, i que el límit d’aquestes expressions, per tant, es troba en l’ofensa directa a l’altre.
Arribats a aquest punt, vaig observar que la majoria considerava que la solució seria invertir en l’ensenyament crític per tal de posar a disposició de tothom els recursos necessaris per argumentar les seves opinions sense la necessitat de la intervenció de l’Estat. Ovidi Cobacho, però, va destacar de la resta tot afirmant que és impossible educar una societat amb esperit crític sense unes normes, ja que educar vol dir inserir en l'ésser humà tota una sèrie de normes i de valors que li permetin gestionar la seva animalitat. Aleshores, quin és el repte de l’educació? Fer que la gent aprengui a conviure amb punts de vista i sensibilitats diferents i, malgrat tenir aquesta diversitat, ser capaços de determinar un marc de convivència.
CONCLUSIÓ:
Considero que els límits ètics són necessaris en qualsevol àmbit, ja que per poder viure en comunitat es requereixen unes lleis acompanyades d’un sistema educatiu basat en la formació de l’esperit crític, per tal de poder anar qüestionant aquesta llei durant el pas del temps.
Respecte a la resolució de la sentència de Valtònyc, el fet convenient seria estipular en quin moment estem parlant d’atac i en quin punt d’opinió. S’ha de defensar la llibertat a opinar perquè és allò que ens permet ser lliures, però discernint entre argumentar una idea i desqualificar.
Únicament aquella societat que aconsegueixi establir una normativa que diferenciï els dos termes anteriors en la seva legislació i promogui una educació crítica, podrà reduir la pressió de la censura i presentar ciutadans compromesos al fet de viure en comunitat. S’acceptarà, llavors, la pluralitat d’opinions i es reconeixerà que la riquesa de viure en societat es troba en poder tenir perspectives diferents i conviure en harmonia, respectant les creences individuals.
Arran del meu interès en els debats sobre ètica i compromís amb garantir la llibertat d’expressió, vaig endinsar-me en un projecte sobre la censura del rap polític, prenent com a referent el cas del raper espanyol conegut sota el nom artístic de Valtònyc.
Partint de la idea que les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials han estat el condicionat principal de les funcions de la unió entre veu i paraula, s’ha fet evident que dins de l’Estat espanyol les manifestacions de rap polític han tingut una repercussió especial, atès que pel fet de considerades revolucionàries la resposta judicial ha estat de censura. Tenint en compte aquests fets, el treball:
- Intentà donar resposta a quines són les diferències evidents entre la poesia i el rap que fa que el segon gènere sigui més censurable.
- Estudià si existeixen lleis clares i coherents que justifiquin la censura d’algunes composicions de rap per transcendir un límit ètic.
- Analitzà si existeixen els límits en l’expressió del rap.
- Qüestionà si s’hauria de fer un replantejament de la llei per a concretar què és censurable i què no ho és.
CONTINGUT I RESULTATS:
L’obtenció dels coneixements necessaris per poder fer el treball d’investigació se centra en la consulta de diverses fonts d’informació com són llibres i articles especialitzats en aquesta matèria, la sentència de Valtònyc proporcionada per l’Estat i les diverses entrevistes realitzades.
Pel que fa a l’estructura, està dividida en dues parts que s’alternen al llarg del treball; una relativa al marc teòric per poder argumentar les opinions posteriors, i una altra al marc pràctic que engloba la comparació entre rap polític i sirventès, l’anàlisi dels recursos de cassació de Valtònyc i les entrevistes.
De la comparació entre un sirventès del trobador català Guillem de Berguedà i una de les lletres de Valtònyc es conclou que, a causa de la falta d’eufemismes i figures retòriques en el rap, el contingut de les composicions és molt més evident i que, si a aquest fet li incorporem expressions que criden a la violència, es pot arribar a violentar la Constitució Espanyola.
Per tal de trobar la justificació de les censures vaig dur a terme un estudi dels diversos articles que contempla la Constitució. Però en observar que no presenta cap apartat clar que parli de les limitacions en l’art vaig plantejar-me quina raó explica la censura de les composicions de Valtònyc.
Per respondre, vaig analitzar la seva sentència i s’evidencià que, tot i que no existeix un apartat directament relacionat amb les lletres de les cançons de rap, els temes de major rellevància que poden abastar sí que s’hi troben. Per tant, es mostra com únicament aquelles composicions que transcendeixen uns límits ètics poden arribar a ser jutjades i censurades.
La base per poder justificar l’existència d’uns límits ètics ha estat la interpretació extreta de cada una de les entrevistes realitzades. Arran del meu interès a obtenir respostes de perspectives diferents, vaig tenir la gran oportunitat d’entrevistar al raper espanyol Guillermo Rodríguez Godínez (Arkano), l’escriptor i membre de Letras libres Ricardo Dudda, l’historiador i professor de ciències socials Ovidi Cobacho Closa, el poeta Rafael Lechowski i el crític literari americà Adam Bradley.
Partint de la lectura dels versos de Valtònyc els hi plantejava si expressar-se artísticament sense cap límit ètic ho consideraven un dret o una condició necessària complir per poder viure en comunitat. La gran diversitat d’aportacions va servir per concloure que no pot haver-hi cap societat sense un codi ètic o moral que englobi qualsevol àmbit, i que el límit d’aquestes expressions, per tant, es troba en l’ofensa directa a l’altre.
Arribats a aquest punt, vaig observar que la majoria considerava que la solució seria invertir en l’ensenyament crític per tal de posar a disposició de tothom els recursos necessaris per argumentar les seves opinions sense la necessitat de la intervenció de l’Estat. Ovidi Cobacho, però, va destacar de la resta tot afirmant que és impossible educar una societat amb esperit crític sense unes normes, ja que educar vol dir inserir en l'ésser humà tota una sèrie de normes i de valors que li permetin gestionar la seva animalitat. Aleshores, quin és el repte de l’educació? Fer que la gent aprengui a conviure amb punts de vista i sensibilitats diferents i, malgrat tenir aquesta diversitat, ser capaços de determinar un marc de convivència.
CONCLUSIÓ:
Considero que els límits ètics són necessaris en qualsevol àmbit, ja que per poder viure en comunitat es requereixen unes lleis acompanyades d’un sistema educatiu basat en la formació de l’esperit crític, per tal de poder anar qüestionant aquesta llei durant el pas del temps.
Respecte a la resolució de la sentència de Valtònyc, el fet convenient seria estipular en quin moment estem parlant d’atac i en quin punt d’opinió. S’ha de defensar la llibertat a opinar perquè és allò que ens permet ser lliures, però discernint entre argumentar una idea i desqualificar.
Únicament aquella societat que aconsegueixi establir una normativa que diferenciï els dos termes anteriors en la seva legislació i promogui una educació crítica, podrà reduir la pressió de la censura i presentar ciutadans compromesos al fet de viure en comunitat. S’acceptarà, llavors, la pluralitat d’opinions i es reconeixerà que la riquesa de viure en societat es troba en poder tenir perspectives diferents i conviure en harmonia, respectant les creences individuals.