Skip to main content

La invisibilitat de l'esport femení a la premsa escrita

Autor: Merli Baró Farreny
Centre: INST.MANUEL DE MONTSUAR
Hipòtesi i objectius:
La hipòtesi del meu treball és: “Els mitjans de comunicació són còmplices de
la invisibilitat de l’esport femení”.
L’objectiu principal d’aquest treball és contrastar la hipòtesi. Per poder
assolir-lo m’he marcat petits objectius que estan tots relacionats entre sí que
m’ajudaran a poder verificar o refutar la meva hipòtesi.
Els objectius són els següents:
• Aprofundir en les causes de la invisibilitat de l’esport femení en els
mitjans de comunicació.
• Saber, si gràcies al pas del temps, la visibilització de l’esport femení
als mitjans de comunicació ha millorat.
• Donar visibilitat a l’esport femení
• Conscienciar a la població que encara queda un llarg camí per
aconseguir la igualtat en l’esport.

Resultats i conclusions finals:
La hipòtesi plantejada: “Els mitjans de comunicació són còmplices de la invisibilitat de
l’esport femení” ha estat corroborada totalment. El fet que l’esport femení no surti als
diaris, televisió i ràdio provoca que la població no mostri interès i que la expectació no
augmenti. Tot això causa que encara hi hagi més desigualtat en el món esportiu i
sobretot en l’esportiu professional.
Pel que fa a l’anàlisi de diaris esportius, he pogut comprovar que hi ha escassa
presència d’esport femení a la premsa escrita esportiva estatal. Els diaris esportius
dediquen el 57,40% de les notícies al futbol. A més a més, només el 6,09% eren de
futbol femení. Del total de notícies poliesportives analitzades, només el 19,55% són
d’esport femení i la gran majoria d’elles (75,88%) ocupaven menys d’un quart de
pàgina. Pel que fa a les fotografies poliesportives, tan sols el 16,24% corresponien a
dones esportistes, periodistes i dirigents esportives. Cal tenir en compte que el 80,8%
d’aquetes fotografies eren de mida molt petita.
Aquests resultats signifiquen que hi ha discriminació en les notícies de futbol per raó de
sexe i que l’esmentat amb anterioritat continua essent l’esport estrella d’aquest país,
significant això, una desigualtat per a la resta d’esports. A més a més, el període
d’estudi va coincidir amb la celebració del mundial d’atletisme, i tot i que atletes
espanyoles van fer podi no van arribar a protagonitzar cap portada. També ens
indiquen que els diaris esportius estatals continuen discriminant l’esport femení,
independentment de si és futbol o gimnàstica artística. Podem afirmar que la
importància que se li dona a l’esport femení és mínima i que per tant, això pot repercutir
també amb el comportament de la societat i pot provocar que nens i nenes tinguin
poques referents esportives espanyoles i hagin de buscar-n’hi un de masculí o d’un
altre país.
A part, els resultats obtinguts els he comparat amb l’estudi realitzat l’any 2007 per la
doctora Marta Angulo: “Las imágenes de las deportistas en los medios de
comunicación”. Els resultats d’aquesta comparació afirmen que hi ha hagut un avenç
respecte fa 13 anys. El problema és que aquest progrés que hi ha hagut s’ha produït
molt lentament. Si seguim amb aquest ritme tan lent, l’any 2033 l’esport femení encara
no ocuparà ni el 50% de les notícies poliesportives (l’esport femení suposaria un
39,10%).
D’una altra banda, amb les entrevistes realitzades, he arribat a la conclusió que la
societat també té part de responsabilitat en què els mitjans de comunicació no donin
molta visibilitat als esports femenins. Com diu el periodista José Carlos Monge, la
televisió, la premsa i la ràdio el que busquen és audiència. El que fa la quota és
l’interès de la gent que obliga als mitjans de comunicació a donar informació d’allò en
concret, per tant, s’hauria de canviar la mentalitat de la societat. A mesura que la
societat es preocupi més per l’esport femení, aquest tindrà molta més presència als
mitjans de comunicació.
Però, podem posar-hi remei? Jo crec que si.
Amb les entrevistes que he realitzat m’he adonat que hi ha infinitat de coses que és
poden fer per promoure l’esport femení: xarrades, campanyes, incentius econòmics per
als mitjans de comunicació o patrocinadors esportius, fer alguna llei que regularitzi
l’ordre d’aparença de les notícies als diaris, aplicar la política de quotes als mitjans de comunicació i a les direccions esportives dels clubs, etc...
En conclusió, podem afirmar que en comparació a fa uns quants decennis la situació
de l’esport femení ha millorat, el problema és que no el suficient i al ritme esperat.
L’esport femení continua estant discriminat pels mitjans de comunicació i pels poders
públics i no es podrà aconseguir la igualtat en aquest àmbit fins que la societat faci un
canvi de mentalitat i reivindiqui la importància de l’esport femení.