Skip to main content

La ferida: a la deriva d'un ritual

Autor: Chaima Abouchi
Centre: INST.GUINDÀVOLS
Document:
1. Justificació

La visualització d’un documental que versava sobre aquesta pràctica va fer evident el meu desconeixement. Sabia de la seva existència (que entenia històrica) però no m’havia plantejat la seva expansió. El que més em desconcertava era l’evidència de l’horror (la duresa del ritual) i la indiferència al dolor. Per què se segueix realitzant una pràctica que vulnera la declaració universal dels drets humans? Per què es consent atemptar contra la integritat física i psicològica de les nenes? Fins on arriba, el paraigües del relativisme? Hi ha el risc que això ocorri on jo visc? Des d’aquí vaig començar a dissenyar mentalment el marc del meu treball.

2. Objectius / Hipòtesis de treball

Em proposo contestar a la pregunta per l’eradicació de la pràctica abans del 2030, atenent al que persegueix l’article 5.3 de l’Agenda 2030. Estirant el fil d’aquest interrogant, els objectius que articulen el treball son:

1) Prendre consciència de les raons que motiven la pràctica.
2) Superar el prejudici de la prescripció corànica.
3) Conèixer els motius pels quals determinats rituals infringeixen dolor al cos tot establint una relació entre l’autonomia i el plaer.
4) Presentar la transferència de coneixement com a mètode per assolir la seva eradicació.
5) Realitzar un estudi aproximat dels possibles casos de risc a la ciutat de Lleida.

3. Metodologia

El treball s’ha dut a terme mitjançant recerca bibliogràfica, entrevistes amb fundacions i persones enteses. La part pràctica s’elabora a partir de les dades de població facilitades pel portal IDESCAT.

4. Resultats i Conclusions Finals

Les dades no permeten ser optimistes. Malgrat les iniciatives legislatives, tot fa pensar que al 2030 la mutilació genital femenina continuarà realitzant-se. Sabem, però, que la transferència de coneixement, el treball comunitari, la conscienciació i la sensibilització son necessaris per a la seva superació. Per diversos motius. En destaco dos: per no estigmatitzar cultures i perquè al reconeixement del problema s’hi ha d’arribar. Es volia conèixer la relació que hi ha entre l’autonomia i el plaer, resposta la qual podríem considerar l’arrel de la pràctica: la voluntat de dominació. Sabem, també, que el ritual no respon a una prescripció corànica. Per últim, la dificultat a l’hora d’obtenir la informació necessària per identificar amb rigor els casos de risc només m’ha permès realitzar una aproximació a partir dels indicadors als que he tingut accés. Tot i amb això, amb les dades (i destacant el caràcter aproximat de l’estudi), he identificat 87 casos de risc.