Donar-li el poder que treu la malaltia
Autor: Laura Colomé Quilez
Centre: ESCOLA MERITXELL
Document:
Avui en dia són molts els nens i nenes que neixen o durant la seva infància o adolescència pateixen una malaltia tan perillosa com el càncer, una malaltia que té una cura molt complicada i dolorosa. Sempre m’he preguntat com poden tenir tanta força de voluntat, com després de tot el que els hi ve a sobre tenen ganes de treure un somriure cada dia i viure la vida de forma positiva, donant-li valor a cada petit detall que se'ls hi presenta.
Fa poc vaig descobrir Pallapupas. Una associació en què els seus representants es dediquen a millorar la vida de tots aquells pacients que ho necessiten, principalment nens i nenes, persones grans i persones amb trastorns mentals. El seu propòsit és omplir la vida de felicitat a tots aquells pacients i fer-los riure per un instant. Les seves eines per aconseguir aquests fets són dues: el riure i una disfressa de pallasso. "¿CONOCES EL PODER DE LA RISA?", és la pregunta que acompanya aquesta associació, la que els identifica i la que els fa diferents. Una pregunta que ho diu tot i res en el mateix moment. La pregunta que em va fer tirar endavant amb aquest projecte.
Més endavant, durant tot aquest treball vaig tenir la sort de conèixer AFANOC, una altra associació que lluita cada dia perquè la vida dels nens malalts i dels seus acompanyants sigui estable. AFANOC vol millorar la salut mental dels malalts, però a més, vol cuidar l’estructura familiar perquè puguin estar tots units. AFANOC compta amb un gran nombre de psicòlegs per poder intervenir en qualsevol moment del període.
Després de molt esforç i perseverança, vaig aconseguir fer dues entrevistes: una amb una pallassa d’hospital de Pallapupas, i una altra amb una
coordinadora d’AFANOC. Durant les entrevistes em van dir frases plenes de significat, però va haver-hi una que em va cridar molt l’atenció: “Donar-li el poder que treu la malaltia”. Vaig estar pensant i vaig creure que seria un títol perfecte pel meu treball, ja que té un doble significat. Primer de tot, té un significat relacionat amb la feina d’aquestes associacions, ja que es dediquen a donar-li aquell poder al nen de decidir en un moment de la seva vida on tot són obligacions. I per un altre costat, té un gran significat en el meu treball, i és que jo li estic donant la importància a tots aquests nens i nenes malalts de càncer, personal sanitari, associacions i voluntaris en una societat on no volen parlar sobre aquests temes.
Més endavant, em van proposar fer un voluntariat amb Pallapupas i no em vaig poder resistir. En el moment en què m’ho van dir vaig pensar que seria una gran manera per conèixer pallassos d’hospital i voluntaris, i així tenir més perspectives sobre el tema i poder contestar-me la meva pregunta. Quan va arribar el dia, jo estava molt ansiosa. Els voluntaris que vaig conèixer eren persones excel·lents. Jo en aquell entorn vaig sentir que estava fent les coses bé i que gràcies a mi i a la resta de voluntaris, es podria ajudar a un gran grup de nens i nenes malalts.
Un mes més tard, es va celebrar la festa de voluntaris de Pallapupas, on vaig tornar a coincidir amb ells i en vaig conèixer de nous. Quan menys m’ho vaig esperar, va aparèixer una dona darrera meu que volia parlar amb la meva mare i amb mi. Quan em vaig girar i la vaig veure, em vaig adonar que era l’Angie Rosales, la fundadora de l’associació de Pallapupas. Dins meu hi havia una gran il·lusió. La nostra conversa va durar tan sols deu minuts, però em va transmetre tot el que necessitava per la finalització del meu
treball. Em vaig quedar amb una frase que em va dir: “Quan la vida et gira l’esquena... toca-li el cul!”. Una frase que vol dir que passi el que passi mai et pots donar per vençut i que sempre hi ha un camí per tirar endavant. Aquella conversa em va fer sentir moltes coses.
Després de tot aquest temps he arribat a la conclusió que la meva qüestió té una resposta molt subjectiva. Cada persona té les seves estratègies per poder superar els mals tràngols de la vida, estant malalt o sent una persona sana. La vida és un seguit d’obstacles que has de saber superar per poder arribar el final, i segons la teva manera de ser ho podràs aconseguir d’una manera o una altra.
Finalment, crec que en el moment en què pots parlar amb diferents persones que senten tot el que tu estàs buscant, saps que has encertat escollint aquest treball de recerca. Quan la seva perspectiva de la vida te l’han contagiat, saps que has fet bé de dedicar tota una tarda parlant amb una pallassa d’hospital. Quan et cauen les llàgrimes escoltant cada una de les seves paraules, te n’adones que alguna cosa s’està removent dins teu.
Darrere d’aquest treball de recerca, me n’emporto una gran experiència i unes vivències que repetiré sempre que pugui. Però aquest projecte que ha durat un any, jo no el definiria com tal, sinó que crec que és un sentiment que me’l portaré per sempre amb mi i un canvi de la percepció de la vida que m’ha servit per tirar endavant en la meva vida.
Fa poc vaig descobrir Pallapupas. Una associació en què els seus representants es dediquen a millorar la vida de tots aquells pacients que ho necessiten, principalment nens i nenes, persones grans i persones amb trastorns mentals. El seu propòsit és omplir la vida de felicitat a tots aquells pacients i fer-los riure per un instant. Les seves eines per aconseguir aquests fets són dues: el riure i una disfressa de pallasso. "¿CONOCES EL PODER DE LA RISA?", és la pregunta que acompanya aquesta associació, la que els identifica i la que els fa diferents. Una pregunta que ho diu tot i res en el mateix moment. La pregunta que em va fer tirar endavant amb aquest projecte.
Més endavant, durant tot aquest treball vaig tenir la sort de conèixer AFANOC, una altra associació que lluita cada dia perquè la vida dels nens malalts i dels seus acompanyants sigui estable. AFANOC vol millorar la salut mental dels malalts, però a més, vol cuidar l’estructura familiar perquè puguin estar tots units. AFANOC compta amb un gran nombre de psicòlegs per poder intervenir en qualsevol moment del període.
Després de molt esforç i perseverança, vaig aconseguir fer dues entrevistes: una amb una pallassa d’hospital de Pallapupas, i una altra amb una
coordinadora d’AFANOC. Durant les entrevistes em van dir frases plenes de significat, però va haver-hi una que em va cridar molt l’atenció: “Donar-li el poder que treu la malaltia”. Vaig estar pensant i vaig creure que seria un títol perfecte pel meu treball, ja que té un doble significat. Primer de tot, té un significat relacionat amb la feina d’aquestes associacions, ja que es dediquen a donar-li aquell poder al nen de decidir en un moment de la seva vida on tot són obligacions. I per un altre costat, té un gran significat en el meu treball, i és que jo li estic donant la importància a tots aquests nens i nenes malalts de càncer, personal sanitari, associacions i voluntaris en una societat on no volen parlar sobre aquests temes.
Més endavant, em van proposar fer un voluntariat amb Pallapupas i no em vaig poder resistir. En el moment en què m’ho van dir vaig pensar que seria una gran manera per conèixer pallassos d’hospital i voluntaris, i així tenir més perspectives sobre el tema i poder contestar-me la meva pregunta. Quan va arribar el dia, jo estava molt ansiosa. Els voluntaris que vaig conèixer eren persones excel·lents. Jo en aquell entorn vaig sentir que estava fent les coses bé i que gràcies a mi i a la resta de voluntaris, es podria ajudar a un gran grup de nens i nenes malalts.
Un mes més tard, es va celebrar la festa de voluntaris de Pallapupas, on vaig tornar a coincidir amb ells i en vaig conèixer de nous. Quan menys m’ho vaig esperar, va aparèixer una dona darrera meu que volia parlar amb la meva mare i amb mi. Quan em vaig girar i la vaig veure, em vaig adonar que era l’Angie Rosales, la fundadora de l’associació de Pallapupas. Dins meu hi havia una gran il·lusió. La nostra conversa va durar tan sols deu minuts, però em va transmetre tot el que necessitava per la finalització del meu
treball. Em vaig quedar amb una frase que em va dir: “Quan la vida et gira l’esquena... toca-li el cul!”. Una frase que vol dir que passi el que passi mai et pots donar per vençut i que sempre hi ha un camí per tirar endavant. Aquella conversa em va fer sentir moltes coses.
Després de tot aquest temps he arribat a la conclusió que la meva qüestió té una resposta molt subjectiva. Cada persona té les seves estratègies per poder superar els mals tràngols de la vida, estant malalt o sent una persona sana. La vida és un seguit d’obstacles que has de saber superar per poder arribar el final, i segons la teva manera de ser ho podràs aconseguir d’una manera o una altra.
Finalment, crec que en el moment en què pots parlar amb diferents persones que senten tot el que tu estàs buscant, saps que has encertat escollint aquest treball de recerca. Quan la seva perspectiva de la vida te l’han contagiat, saps que has fet bé de dedicar tota una tarda parlant amb una pallassa d’hospital. Quan et cauen les llàgrimes escoltant cada una de les seves paraules, te n’adones que alguna cosa s’està removent dins teu.
Darrere d’aquest treball de recerca, me n’emporto una gran experiència i unes vivències que repetiré sempre que pugui. Però aquest projecte que ha durat un any, jo no el definiria com tal, sinó que crec que és un sentiment que me’l portaré per sempre amb mi i un canvi de la percepció de la vida que m’ha servit per tirar endavant en la meva vida.