Anàlisi jurídica dels robatoris sacrílegs de la relíquia del SSMM de Cervera
Autor: Ramon Maria Villalonga Gomà
Centre: INST.ANTONI TORROJA
Document:
analisi_juridica_robatoris_del_ssmm.pdf
(3.77 MB)
Com hem explicat en els nostres objectius, nosaltres, a través de la micro-història (és a dir, l’estudi d’uns fets determinats i concrets de la nostra ciutat), volíem adquirir una base de coneixements sobre el dret pel nostre futur acadèmic i profesional. Hem investigat a fons sobre els fets i la situació històrica de cada robatori de la relíquia, consultant entre d’altres fonts les antigues Novenes del Santíssim Misteri, el llibre de preberes i el llibre del Consell de la Vila de Cervera.
Descobrir què li hagués passat al culpable del robatori de fa 100 anys no ho havia publicat ningú i cal afegir que el principal repte que ens vam plantejar i en el qual estava centrat el treball s’ha pogut complir. Hem vist clarament l’ evolució judicial del nostre país mitjançant el Santíssim Misteri, passant d’ una justícia hipotèticament més dura i sanguinària a la justícia actual.
Contextualitzar històricament els moments en què es va robar la relíquia ha estat un pas clau per entendre el per què de les sentències. O per entendre per exemple, la naturalesa de les investigacions.
Per exemple, en el primer robatori, Joan Balaguer és jutjat pel Consell de la Vila de Cervera a ser decapitat i trossejat mentre que el seu fill (Josep Balaguer), que va robar la relíquia, és jutjat per la Inquisició a pena d’assots i desterrament. Aquest fet desmunta, en part, la llegenda negra sobre el Tribunal de la Inquisició que encara impera en la nostra societat. D’ acord amb diversos especialistes, tot i que a judici de l’ òptica actual els seus mètodes i resolucions ens poden semblar inhumans i efectivament ho eren en alguns casos, no podem oblidar el context de l’ època on l’ establiment nobiliari (Consell de Cervera) jutjava també amb molta severitat, anteposant en moltes ocasions els seus propis interessos. Podem destacar, al respecte, que la Inquisició Espanyola va ser un dels primers tribunals en abolir la tortura i que alguns convictes civils blasfemaven a fi de ser traslladats a les presons de la Inquisició, on es trobaven unes condicions més favorables, i ser jutjats per aquest Tribunal amb l’ esperança d’ obtenir major benevolència, com podem veure clarament en el cas de Josep Balaguer. Aquesta llegenda negra prové dels enemics de la Corona Espanyola (Anglaterra, Països Baixos) que pretenien desprestigiar-la. I si més no, la resta de països europeus, (aquests inclosos) també van tenir les seves inquisicions que de fet, no seguien cap protocol oficial ni s’apuntaven el nom dels qui havien de ser jutjats perquè la sentència de mort ja estava establerta abans de la detenció. És un cas diferent el Tribunal de la Inquisició de Barcelona, del qual es conserven nombrosos documents oficials en els que es veu com la majoria de processats són absolts.
Resumint l’evolució traiem com a conclusió que unes mateixes accions delictives són vistes conceptualment de forma diferent segons cada època: el primer és agreujat per ser un delicte contra “Déu”, el segon per ser-ho contra les llibertats individuals i el tercer per atacar la “història”.
Es confirma aquella frase de Sòcrates que deia que “la justícia no és altra cosa que la conveniència del més fort” perquè les sentències s’afebleixen a mida que l’Església perd poder i influència en la societat: 1619 (decapitació), 1915 (15 anys de presó en treballs forçats) i 2017 (5 anys de presó).
El nostre treball ha buscat sempre no allunyar-se gaire de l’objectivitat perquè si ho haguéssim fet, la recerca deixaria de ser recerca, es convertiria en una opinió i distorsionaria el nostre aprenentatge sobre la justícia. Així doncs les normes jurídiques s’han d’interpretar correctament, sinó fos així no hi hauria justícia.
Personalment, nosaltres pensem que robar o causar danys a uns objectes d’aquestes característiques, per la seva transcendència històrica, avui en dia té una cobertura legal insuficient perquè no hi ha cap article exclusiu que tingui en compte que el dany causat a aquests objectes és irreparable i que, per tant, per comparació i per lògica amb d’altres parts del Codi Penal les penes s’haurien d’agreujar, perquè el patrimoni cultural que distingeix els pobles i els fa únics, és un objecte irreparable. Compartim aquesta opinió amb molts professionals del dret que tenen sensibilitat pel patrimoni cultural, com és la fiscal Susana Romero Carrascal, que va assumir la coordinació de la Fiscalia de Patrimoni Històric de Barcelona fins el 2009.
Descobrir què li hagués passat al culpable del robatori de fa 100 anys no ho havia publicat ningú i cal afegir que el principal repte que ens vam plantejar i en el qual estava centrat el treball s’ha pogut complir. Hem vist clarament l’ evolució judicial del nostre país mitjançant el Santíssim Misteri, passant d’ una justícia hipotèticament més dura i sanguinària a la justícia actual.
Contextualitzar històricament els moments en què es va robar la relíquia ha estat un pas clau per entendre el per què de les sentències. O per entendre per exemple, la naturalesa de les investigacions.
Per exemple, en el primer robatori, Joan Balaguer és jutjat pel Consell de la Vila de Cervera a ser decapitat i trossejat mentre que el seu fill (Josep Balaguer), que va robar la relíquia, és jutjat per la Inquisició a pena d’assots i desterrament. Aquest fet desmunta, en part, la llegenda negra sobre el Tribunal de la Inquisició que encara impera en la nostra societat. D’ acord amb diversos especialistes, tot i que a judici de l’ òptica actual els seus mètodes i resolucions ens poden semblar inhumans i efectivament ho eren en alguns casos, no podem oblidar el context de l’ època on l’ establiment nobiliari (Consell de Cervera) jutjava també amb molta severitat, anteposant en moltes ocasions els seus propis interessos. Podem destacar, al respecte, que la Inquisició Espanyola va ser un dels primers tribunals en abolir la tortura i que alguns convictes civils blasfemaven a fi de ser traslladats a les presons de la Inquisició, on es trobaven unes condicions més favorables, i ser jutjats per aquest Tribunal amb l’ esperança d’ obtenir major benevolència, com podem veure clarament en el cas de Josep Balaguer. Aquesta llegenda negra prové dels enemics de la Corona Espanyola (Anglaterra, Països Baixos) que pretenien desprestigiar-la. I si més no, la resta de països europeus, (aquests inclosos) també van tenir les seves inquisicions que de fet, no seguien cap protocol oficial ni s’apuntaven el nom dels qui havien de ser jutjats perquè la sentència de mort ja estava establerta abans de la detenció. És un cas diferent el Tribunal de la Inquisició de Barcelona, del qual es conserven nombrosos documents oficials en els que es veu com la majoria de processats són absolts.
Resumint l’evolució traiem com a conclusió que unes mateixes accions delictives són vistes conceptualment de forma diferent segons cada època: el primer és agreujat per ser un delicte contra “Déu”, el segon per ser-ho contra les llibertats individuals i el tercer per atacar la “història”.
Es confirma aquella frase de Sòcrates que deia que “la justícia no és altra cosa que la conveniència del més fort” perquè les sentències s’afebleixen a mida que l’Església perd poder i influència en la societat: 1619 (decapitació), 1915 (15 anys de presó en treballs forçats) i 2017 (5 anys de presó).
El nostre treball ha buscat sempre no allunyar-se gaire de l’objectivitat perquè si ho haguéssim fet, la recerca deixaria de ser recerca, es convertiria en una opinió i distorsionaria el nostre aprenentatge sobre la justícia. Així doncs les normes jurídiques s’han d’interpretar correctament, sinó fos així no hi hauria justícia.
Personalment, nosaltres pensem que robar o causar danys a uns objectes d’aquestes característiques, per la seva transcendència històrica, avui en dia té una cobertura legal insuficient perquè no hi ha cap article exclusiu que tingui en compte que el dany causat a aquests objectes és irreparable i que, per tant, per comparació i per lògica amb d’altres parts del Codi Penal les penes s’haurien d’agreujar, perquè el patrimoni cultural que distingeix els pobles i els fa únics, és un objecte irreparable. Compartim aquesta opinió amb molts professionals del dret que tenen sensibilitat pel patrimoni cultural, com és la fiscal Susana Romero Carrascal, que va assumir la coordinació de la Fiscalia de Patrimoni Històric de Barcelona fins el 2009.