The Jewish Languages
Autor: Pau Bofill Amorós
Centre: INST.CELRÀ
Document:
the_jewish_languages.pdf
(1.06 MB)
Objectius
El meu treball de recerca tracta sobre les principals llengües jueves encara parlades avui en dia: el judeocastellà, l’ídix i l’hebreu. He decidit abordar aquest tema perquè les llengües -especialment les minoritàries i les moribundes- sempre m'han fascinat i, a més, les llengües jueves ja són curioses per si soles.
El meu objectiu principal ha estat comparar aquestes tres llengües i alhora aprofundint en els coneixements de tot el que hi tingui relació: ja sigui la seva història, la dels seus parlants, la seva situació i el seu ús actual... Descobrir com s’ha aconseguit fer reviure l’hebreu, convertint una llengua pràcticament morta en una llengua moderna amb totes les seves aptituds i ben viva, és un dels aspectes que més m’han intrigat últimament i que, per tant, m’han mogut a endinsar-me en aquest món fins ara desconegut.
Resultats
Després d’una anàlisi en profunditat a base d’àmplies fonts bibliogràfiques recomanades per experts en aquestes temàtiques a qui havia entrevistat, he enquestat més d’un centenar de persones amb arrels jueves, la qual cosa m’ha permès extreure’n informació valuosa per al meu treball, així com conèixer quin era l’estat i l’ús actual d’aquestes llengües que estava estudiant.
Així doncs, ha través d’internet i gràcies a la col•laboració del Call de Girona he pogut entrar en contacte amb gent d’arreu d’Europa, d’Àfrica, d’Amèrica del Nord i del Sud, d’Orient Mitjà i d’Oceania i entrevistar-los. D’aquí, doncs, i gràcies a tot l’estudi bibliogràfic previ, vaig poder treure’n tot un seguit de conclusions. A més, l’elevat nombre de respostes que he rebut d’israelians i nord-americans m’ha permès analitzar la situació d’aquestes llengües a aquests països en concret.
Conclusions
En primer lloc, hem de saber que és impossible parlar d'un dels tres idiomes estudiats sense tenir en compte almenys un dels altres dos. L'estat actual de l’ídix, el judeocastellà i l'hebreu es troba entrellaçat fins a tal punt que un descens del nombre de parlants d'un pot explicar-se per la pujada en el nombre de parlants d'un altre. I això, de fet, és el que he descobert amb el meu treball.
Al llarg del segle passat, l’ídix i el judeocastellà s'han convertit gradualment en llengües minoritàries i en perill d'extinció a tot el món. La majoria de les comunitats jueves tradicionals es van acabar desintegrant-se a causa del genocidi de l'Holocaust o bé perquè molts es van veure obligats a exiliar-se a l’Europa Occidental, Amèrica i Israel (no tan sols després i durant l'Holocaust, sinó també a causa de crisis, epidèmies i la Primera Guerra Mundial, tots tres fets anteriors). Aquestes comunitats sempre havien viscut amb i en les seves pròpies llengües i, juntament amb l'esvaïment d'aquestes, la seva parla també va començar a morir. En els seus nous països, una gran quantitat de jueus van veure’s forçats a sacrificar la seva llengua, tradició i història per tal d’adquirir una nova identitat; ja no eren aquenazites i sefardites, ara eren americans i israelians. I amb aquesta nova identitat, també va venir un nou idioma.
Havent-me fixat en l’estat de les llengües jueves als EUA, m’he adonat que tant l’ídix com el judeocastellà són cada vegada menys presents en les comunitats jueves. Tot i que encara hi ha gent gran que les parla i molts altres que hi estan familiaritzat, cada generació nova es va allunyant més de la seva llengua ancestral. Com he pogut analitzar, això es deu principalment a la determinació que molts immigrants jueus tenen d'estar americanitzats (és a dir, assimilats a la societat americana) i així integrar-se plenament dins la seva nova societat. L’idioma d'aquesta nova comunitat era l'anglès i, en conseqüència, no era útil parlar-ne cap altre. En altres paraules, era més recomanable i útil parlar la llengua dominant. A més, mentre l’ídix i el judeocastellà es dissipaven progressivament, la importància que es va donar a l'hebreu, tant pel moviment sionista com pels seus propòsits litúrgics, va contribuir a aquest eclipsi lingüístic. Tanmateix, aquest és un fenomen molt més rellevant a Israel.
D'altra banda, he pogut analitzar la situació lingüística a Israel. L'hebreu, la llengua que es va ressuscitar en aquest mateix país, no podia viure en la seva plenitud amb altres llengües com el de judeocastellà al voltant. L'hebreu havia de ser el nou idioma de tots els jueus, i hi havia poc lloc restant per a l'ídix. Mentre que molts van deixar de parlar les llengües de la diàspora perquè allà tothom parlava hebreu i perquè havien de sentir-s’hi integrats, en molts casos els immigrants procedents de Polònia, per exemple, van sentir-se avergonyits per parlar ídix ja que qualsevol que en parlés era mal vist. L’ídix i el judeocastellà eren vistos com una amenaça per a aquest nou estat que s’estava creant amb un únic idioma que havia d’unificar tots els jueus procedents de desenes de països diferents. Tot i els intents de mantenir les tradicions asquenazita i sefardita, juntament amb els seus respectius idiomes, no sembla que hi hagi gaires esperances ni per a l’ídix ni per al judeocastellà, i menys encara a Terra Santa.
Veient això, podem advertir fàcilment que, mentre es “ressuscitava” una llengua i molta gent començava a parlar-la, els parlants d’altres llengües disminuïen progressivament a mesura que els seus començaven a parlar hebreu i abandonar les seves llengües tradicionals. Aquest és un dels aspectes del treball que més em van sorprendre perquè mai me n’havia adonat. Sempre havia considerat el “renaixement” de l'hebreu com un èxit molt honorable, però, adonant-me que això també implicava el deteriorament de la situació d'altres llengües, la meva opinió ha canviat significativament i ara em costa concebre aquest suposat triomf de l’hebreu com a admirable i extraordinari, com sempre me l’havia figurat.
El meu treball de recerca tracta sobre les principals llengües jueves encara parlades avui en dia: el judeocastellà, l’ídix i l’hebreu. He decidit abordar aquest tema perquè les llengües -especialment les minoritàries i les moribundes- sempre m'han fascinat i, a més, les llengües jueves ja són curioses per si soles.
El meu objectiu principal ha estat comparar aquestes tres llengües i alhora aprofundint en els coneixements de tot el que hi tingui relació: ja sigui la seva història, la dels seus parlants, la seva situació i el seu ús actual... Descobrir com s’ha aconseguit fer reviure l’hebreu, convertint una llengua pràcticament morta en una llengua moderna amb totes les seves aptituds i ben viva, és un dels aspectes que més m’han intrigat últimament i que, per tant, m’han mogut a endinsar-me en aquest món fins ara desconegut.
Resultats
Després d’una anàlisi en profunditat a base d’àmplies fonts bibliogràfiques recomanades per experts en aquestes temàtiques a qui havia entrevistat, he enquestat més d’un centenar de persones amb arrels jueves, la qual cosa m’ha permès extreure’n informació valuosa per al meu treball, així com conèixer quin era l’estat i l’ús actual d’aquestes llengües que estava estudiant.
Així doncs, ha través d’internet i gràcies a la col•laboració del Call de Girona he pogut entrar en contacte amb gent d’arreu d’Europa, d’Àfrica, d’Amèrica del Nord i del Sud, d’Orient Mitjà i d’Oceania i entrevistar-los. D’aquí, doncs, i gràcies a tot l’estudi bibliogràfic previ, vaig poder treure’n tot un seguit de conclusions. A més, l’elevat nombre de respostes que he rebut d’israelians i nord-americans m’ha permès analitzar la situació d’aquestes llengües a aquests països en concret.
Conclusions
En primer lloc, hem de saber que és impossible parlar d'un dels tres idiomes estudiats sense tenir en compte almenys un dels altres dos. L'estat actual de l’ídix, el judeocastellà i l'hebreu es troba entrellaçat fins a tal punt que un descens del nombre de parlants d'un pot explicar-se per la pujada en el nombre de parlants d'un altre. I això, de fet, és el que he descobert amb el meu treball.
Al llarg del segle passat, l’ídix i el judeocastellà s'han convertit gradualment en llengües minoritàries i en perill d'extinció a tot el món. La majoria de les comunitats jueves tradicionals es van acabar desintegrant-se a causa del genocidi de l'Holocaust o bé perquè molts es van veure obligats a exiliar-se a l’Europa Occidental, Amèrica i Israel (no tan sols després i durant l'Holocaust, sinó també a causa de crisis, epidèmies i la Primera Guerra Mundial, tots tres fets anteriors). Aquestes comunitats sempre havien viscut amb i en les seves pròpies llengües i, juntament amb l'esvaïment d'aquestes, la seva parla també va començar a morir. En els seus nous països, una gran quantitat de jueus van veure’s forçats a sacrificar la seva llengua, tradició i història per tal d’adquirir una nova identitat; ja no eren aquenazites i sefardites, ara eren americans i israelians. I amb aquesta nova identitat, també va venir un nou idioma.
Havent-me fixat en l’estat de les llengües jueves als EUA, m’he adonat que tant l’ídix com el judeocastellà són cada vegada menys presents en les comunitats jueves. Tot i que encara hi ha gent gran que les parla i molts altres que hi estan familiaritzat, cada generació nova es va allunyant més de la seva llengua ancestral. Com he pogut analitzar, això es deu principalment a la determinació que molts immigrants jueus tenen d'estar americanitzats (és a dir, assimilats a la societat americana) i així integrar-se plenament dins la seva nova societat. L’idioma d'aquesta nova comunitat era l'anglès i, en conseqüència, no era útil parlar-ne cap altre. En altres paraules, era més recomanable i útil parlar la llengua dominant. A més, mentre l’ídix i el judeocastellà es dissipaven progressivament, la importància que es va donar a l'hebreu, tant pel moviment sionista com pels seus propòsits litúrgics, va contribuir a aquest eclipsi lingüístic. Tanmateix, aquest és un fenomen molt més rellevant a Israel.
D'altra banda, he pogut analitzar la situació lingüística a Israel. L'hebreu, la llengua que es va ressuscitar en aquest mateix país, no podia viure en la seva plenitud amb altres llengües com el de judeocastellà al voltant. L'hebreu havia de ser el nou idioma de tots els jueus, i hi havia poc lloc restant per a l'ídix. Mentre que molts van deixar de parlar les llengües de la diàspora perquè allà tothom parlava hebreu i perquè havien de sentir-s’hi integrats, en molts casos els immigrants procedents de Polònia, per exemple, van sentir-se avergonyits per parlar ídix ja que qualsevol que en parlés era mal vist. L’ídix i el judeocastellà eren vistos com una amenaça per a aquest nou estat que s’estava creant amb un únic idioma que havia d’unificar tots els jueus procedents de desenes de països diferents. Tot i els intents de mantenir les tradicions asquenazita i sefardita, juntament amb els seus respectius idiomes, no sembla que hi hagi gaires esperances ni per a l’ídix ni per al judeocastellà, i menys encara a Terra Santa.
Veient això, podem advertir fàcilment que, mentre es “ressuscitava” una llengua i molta gent començava a parlar-la, els parlants d’altres llengües disminuïen progressivament a mesura que els seus començaven a parlar hebreu i abandonar les seves llengües tradicionals. Aquest és un dels aspectes del treball que més em van sorprendre perquè mai me n’havia adonat. Sempre havia considerat el “renaixement” de l'hebreu com un èxit molt honorable, però, adonant-me que això també implicava el deteriorament de la situació d'altres llengües, la meva opinió ha canviat significativament i ara em costa concebre aquest suposat triomf de l’hebreu com a admirable i extraordinari, com sempre me l’havia figurat.