Elles ho tenen més difícil.
Autor: Mariona García-Dotor Girbau
Centre: ESCOLES BETLEM
Document:
trmariona_premisuvic.pdf
(5.61 MB)
LA LEGISLACIÓ NO MARCA EN SI LA REALITAT LABORAL DE LA DONA
Plenament favorable a l’apoderament de la dona dins l’àmbit laboral, des d’on pot fer-se sentir, valer i respectar, vaig optar per analitzar un dels principals camins que, amb la seva optimització i el pas del temps, podria ajudar eficaçment a canviar un sector històricament dominat per l’home. “Si existeix una legislació òptima, la realitat hauria de ser un reflex d’aquesta”. Aquest pensament va despertar un contrast entre la meva lògica i el que els meus ulls veien: una societat que es negava, desconeixent el motiu, a seguir unes lleis que, suposadament, pretenien enfortir la dona i deixar enrere un món laboral caracteritzat per la discriminació i la manca de presència i lideratge femení.
L’objecte d’estudi, per tant, consistiria en una comparació entre la situació laboral de la dona espanyola i de la japonesa, tot analitzant la legislació que l'empara i la seva incidència en la realitat. Vull entendre per què si tenim una llei que defensa la igualtat (laboral) entre sexes, aquesta llei mai no s’arriba aplicar en la seva totalitat. Comparar Espanya amb un país europeu no tindria molt de sentit perquè, en el cas que el problema fos cultural, no ho podríem veure, ja que la base cultural és pràcticament la mateixa. Per això vaig triar el Japó, perquè, a part de ser una gran potència pel que fa al desenvolupament, són països culturalment i socialment completament diferents, però la llei, igualment, tampoc acaba de complir-se.
A partir d’aquí, em sorgeixen una sèrie de preguntes. En el cas que hi hagués discriminació laboral femenina: per què si són dues cultures, legislacions i societats tan diferents, existeix en tots dos països? Hi ha algun motiu en comú? Quines en són les causes? I les conseqüències? Per millorar la situació laboral de la dona en aquests països, només han de canviar les lleis o també la mentalitat i la cultura de la gent que hi viu? A quin nivell es troba un país respecte de l’altre? Quina és, ara per ara, l’evolució present i futura d’aquesta precarietat laboral femenina?
UNA VEGADA MÉS, LA REALITAT S'IMPOSA
Totes les lleis, a ambdós països, sent unes més recents que altres, tenen l’objectiu d’incentivar la igualtat dins del món laboral. Evidentment, sempre poden millorar i actualitzar-se amb el pas del temps. La seva aplicació és efectiva, però molt diferida en el temps, alentida per factors eminentment culturals, econòmics i d’estructura social. La llei és un marc regulador que intenta controlar el que està fallant, i el que està fallant primordialment és, com a factor comú en ambdós països, l’existència d’un tòpic cultural i social, d’origen patriarcal: l’home treballa i la dona protegeix la llar. Evidentment, hi ha moltes més causes subjacents i independents però que resulten ser difícils de relacionar en tractar-se de dos països tan diferents.
Com a conseqüència de la dificultat de conciliació femenina, neixen diversos obstacles. A Espanya, d’una banda, les pensions rebudes i els seus contractes són més precaris, les possibilitats d’ascendir en alts càrrecs s'empetiteixen a causa de permisos i excedències demandades (maternitat), tenen menys accés al món laboral i més dificultats a l’hora de ser contractades per les empreses privades... Aquests factors incideixen en la discriminació salarial i en el sostre de vidre femení.
Al Japó, d’altra banda, la conseqüència principal és l’abandonament femení de la feina, voluntari o no (socialment pressionat), en néixer el primer nadó i els posteriors quinze anys inactius, aproximadament, fent-se càrrec de la llar i dels fills. La cultura corporativa japonesa no incentiva l'absència. El creixement laboral japonès es basa en la lleialtat a l’empresa: l’experiència, els anys treballats, la regularitat i l’entrega són primordials per encaminar-se cap a l’èxit. Per això la dona, en sortir del mercat laboral, ha perdut aquesta continuïtat i l’oportunitat d’ascendir professionalment.
Pel que fa a l’impacte dels estereotips i dels rols de gènere, a Espanya, d’una banda, les dones tendeixen a introduir-se en sectors laborals menys retribuïts i qualificats, i s’ha dificultat notablement el seu ascens professional i lideratge en alts càrrecs. Existeix, actualment, una voluntat d’igualtat majoritàriament aparent i una desigualtat real i amagada darrere fets i discursos a primera vista equitatius. No podem negar que hi ha moltes dades que mostren haver aconseguit, molt progressivament, un cert i notable avenç. No obstant, qui dirigeix i mou els fils de la nostra societat encara és l’home i els seus interessos marquen una línia que la dona, ara per ara, no pot travessar: la línia del poder compartit.
Al Japó, d’altra banda, hi intervenen una sèrie de pautes socials i de convencionalismes que formen el protocol japonès: les formes, l’etiqueta, el respecte, la lleialtat a l’empresa, l’aparença, l’actitud... La societat està molt jerarquitzada. La submissió i els actes de servitud de la dona són culturals i estructurals, la falta de transparència i d’expressivitat dels sentiments permet l’assetjament sexual i laboral i impedeix que les mateixes dones el denunciïn; és rellevant, a més, la problemàtica d’envelliment i de la disminució de la natalitat que pateixen. Les dades i estadístiques i les revelacions de les entrevistes que he dut a terme amb les dues japoneses que han viscut ambdues realitats, corroboren que a Espanya la dona creix més alliberada i enfortida: "Cuando vine a España experimenté una calidad de vida más óptima; comparar como estaba y como estoy ahora ha sido importante".
L’avenç en un futur de totes dues realitats serà molt progressiu, especialment al Japó. Cal incentivar societats rupturistes, alliberadores i equitatives. Les normes no estan per trencar-les, no si tracten d’assolir la igualtat de gènere. Cal legislar per l’avui i pel demà, cal prevenir abans que curar i cal avançar i no retrocedir. Cal ser persones abans que dones o homes i cal créixer com un sol sexe. D’aquesta manera, s’han de trencar rols i estereotips per imposar-ne de nous, uns de més lliures i equitatius. Però aquesta lluita no és només de la dona, la lluita és de tots i l’èxit, per a tots.
Plenament favorable a l’apoderament de la dona dins l’àmbit laboral, des d’on pot fer-se sentir, valer i respectar, vaig optar per analitzar un dels principals camins que, amb la seva optimització i el pas del temps, podria ajudar eficaçment a canviar un sector històricament dominat per l’home. “Si existeix una legislació òptima, la realitat hauria de ser un reflex d’aquesta”. Aquest pensament va despertar un contrast entre la meva lògica i el que els meus ulls veien: una societat que es negava, desconeixent el motiu, a seguir unes lleis que, suposadament, pretenien enfortir la dona i deixar enrere un món laboral caracteritzat per la discriminació i la manca de presència i lideratge femení.
L’objecte d’estudi, per tant, consistiria en una comparació entre la situació laboral de la dona espanyola i de la japonesa, tot analitzant la legislació que l'empara i la seva incidència en la realitat. Vull entendre per què si tenim una llei que defensa la igualtat (laboral) entre sexes, aquesta llei mai no s’arriba aplicar en la seva totalitat. Comparar Espanya amb un país europeu no tindria molt de sentit perquè, en el cas que el problema fos cultural, no ho podríem veure, ja que la base cultural és pràcticament la mateixa. Per això vaig triar el Japó, perquè, a part de ser una gran potència pel que fa al desenvolupament, són països culturalment i socialment completament diferents, però la llei, igualment, tampoc acaba de complir-se.
A partir d’aquí, em sorgeixen una sèrie de preguntes. En el cas que hi hagués discriminació laboral femenina: per què si són dues cultures, legislacions i societats tan diferents, existeix en tots dos països? Hi ha algun motiu en comú? Quines en són les causes? I les conseqüències? Per millorar la situació laboral de la dona en aquests països, només han de canviar les lleis o també la mentalitat i la cultura de la gent que hi viu? A quin nivell es troba un país respecte de l’altre? Quina és, ara per ara, l’evolució present i futura d’aquesta precarietat laboral femenina?
UNA VEGADA MÉS, LA REALITAT S'IMPOSA
Totes les lleis, a ambdós països, sent unes més recents que altres, tenen l’objectiu d’incentivar la igualtat dins del món laboral. Evidentment, sempre poden millorar i actualitzar-se amb el pas del temps. La seva aplicació és efectiva, però molt diferida en el temps, alentida per factors eminentment culturals, econòmics i d’estructura social. La llei és un marc regulador que intenta controlar el que està fallant, i el que està fallant primordialment és, com a factor comú en ambdós països, l’existència d’un tòpic cultural i social, d’origen patriarcal: l’home treballa i la dona protegeix la llar. Evidentment, hi ha moltes més causes subjacents i independents però que resulten ser difícils de relacionar en tractar-se de dos països tan diferents.
Com a conseqüència de la dificultat de conciliació femenina, neixen diversos obstacles. A Espanya, d’una banda, les pensions rebudes i els seus contractes són més precaris, les possibilitats d’ascendir en alts càrrecs s'empetiteixen a causa de permisos i excedències demandades (maternitat), tenen menys accés al món laboral i més dificultats a l’hora de ser contractades per les empreses privades... Aquests factors incideixen en la discriminació salarial i en el sostre de vidre femení.
Al Japó, d’altra banda, la conseqüència principal és l’abandonament femení de la feina, voluntari o no (socialment pressionat), en néixer el primer nadó i els posteriors quinze anys inactius, aproximadament, fent-se càrrec de la llar i dels fills. La cultura corporativa japonesa no incentiva l'absència. El creixement laboral japonès es basa en la lleialtat a l’empresa: l’experiència, els anys treballats, la regularitat i l’entrega són primordials per encaminar-se cap a l’èxit. Per això la dona, en sortir del mercat laboral, ha perdut aquesta continuïtat i l’oportunitat d’ascendir professionalment.
Pel que fa a l’impacte dels estereotips i dels rols de gènere, a Espanya, d’una banda, les dones tendeixen a introduir-se en sectors laborals menys retribuïts i qualificats, i s’ha dificultat notablement el seu ascens professional i lideratge en alts càrrecs. Existeix, actualment, una voluntat d’igualtat majoritàriament aparent i una desigualtat real i amagada darrere fets i discursos a primera vista equitatius. No podem negar que hi ha moltes dades que mostren haver aconseguit, molt progressivament, un cert i notable avenç. No obstant, qui dirigeix i mou els fils de la nostra societat encara és l’home i els seus interessos marquen una línia que la dona, ara per ara, no pot travessar: la línia del poder compartit.
Al Japó, d’altra banda, hi intervenen una sèrie de pautes socials i de convencionalismes que formen el protocol japonès: les formes, l’etiqueta, el respecte, la lleialtat a l’empresa, l’aparença, l’actitud... La societat està molt jerarquitzada. La submissió i els actes de servitud de la dona són culturals i estructurals, la falta de transparència i d’expressivitat dels sentiments permet l’assetjament sexual i laboral i impedeix que les mateixes dones el denunciïn; és rellevant, a més, la problemàtica d’envelliment i de la disminució de la natalitat que pateixen. Les dades i estadístiques i les revelacions de les entrevistes que he dut a terme amb les dues japoneses que han viscut ambdues realitats, corroboren que a Espanya la dona creix més alliberada i enfortida: "Cuando vine a España experimenté una calidad de vida más óptima; comparar como estaba y como estoy ahora ha sido importante".
L’avenç en un futur de totes dues realitats serà molt progressiu, especialment al Japó. Cal incentivar societats rupturistes, alliberadores i equitatives. Les normes no estan per trencar-les, no si tracten d’assolir la igualtat de gènere. Cal legislar per l’avui i pel demà, cal prevenir abans que curar i cal avançar i no retrocedir. Cal ser persones abans que dones o homes i cal créixer com un sol sexe. D’aquesta manera, s’han de trencar rols i estereotips per imposar-ne de nous, uns de més lliures i equitatius. Però aquesta lluita no és només de la dona, la lluita és de tots i l’èxit, per a tots.