La música atonal, un bell caos.
Autor: Lluna Busquets Ginabreda
Centre: INST.LA GARROTXA
Document:
La música atonal, un bell caos.pdf
(3.25 MB)
L'objectiu de la meva recerca era entendre perquè existia un tipus de música diferent al que
estem acostumats a escoltar: la música atonal. El seu context, l'arribada del segle XX, i les
seves influències, com per exemple el Romanticisme, deixen al descobert una sonoritat
completament dissonant. A simple oïda sembla un caos de notes, però tot té una base. Arnold
Schönberg va establir unes normes basades en les dotze notes de l'escala cromàtica, a
diferència de la música tonal, que només utilitza 8 notes i les relaciona en funció del que la
nostra oïda sap anticipar. És per això que davant d'una obra atonal el cervell no "entén" el que
li arriba i ens sentim neguitosos. Molts l'identificarien com "l'antònim" de tota la música
occidental, però Schönberg no diria el mateix: la música atonal aspirava a donar continuïtat a
tota la música clàssica per ampliar horitzons i no seguir els mateixos patrons. Però mai va ser
així. Per què? Per la seva sonoritat i complexitat. Tot i així, ha influenciat a molts compositors,
directors de cinema i fins i tot a la nostra societat.
De part pràctica vaig enviar un qüestionari per veure què opinava un grup de 200 persones
sobre la música atonal. Avui dia segueix sent una música que agrada a un públic molt reduït i
poca gent la coneix. Per entendre millor el que estava estudiant, vaig entrevistar a en Jordi
Masó, un pianista que ha interpretat a compositors com Robert Gerhard (que va ser alumne de
Schönberg). I per últim vaig comparar una obra tonal, una sonata de Mozart, amb una suite
atonal de Schönberg. L'objectiu era contraposar-les i dur a la pràctica tota la teoria musical,
però l'anàlisi va suposar molt més del que em pensava. Tot i les seves diferències, les dues
peces no deixaven de ser com pare i fill, com mestre i aprenent, com aquell que és capaç
d’observar el passat i aprendre d'ell. És així com es creen o es descobreixen coses noves sense
preocupar-se pel que pensi la resta.
estem acostumats a escoltar: la música atonal. El seu context, l'arribada del segle XX, i les
seves influències, com per exemple el Romanticisme, deixen al descobert una sonoritat
completament dissonant. A simple oïda sembla un caos de notes, però tot té una base. Arnold
Schönberg va establir unes normes basades en les dotze notes de l'escala cromàtica, a
diferència de la música tonal, que només utilitza 8 notes i les relaciona en funció del que la
nostra oïda sap anticipar. És per això que davant d'una obra atonal el cervell no "entén" el que
li arriba i ens sentim neguitosos. Molts l'identificarien com "l'antònim" de tota la música
occidental, però Schönberg no diria el mateix: la música atonal aspirava a donar continuïtat a
tota la música clàssica per ampliar horitzons i no seguir els mateixos patrons. Però mai va ser
així. Per què? Per la seva sonoritat i complexitat. Tot i així, ha influenciat a molts compositors,
directors de cinema i fins i tot a la nostra societat.
De part pràctica vaig enviar un qüestionari per veure què opinava un grup de 200 persones
sobre la música atonal. Avui dia segueix sent una música que agrada a un públic molt reduït i
poca gent la coneix. Per entendre millor el que estava estudiant, vaig entrevistar a en Jordi
Masó, un pianista que ha interpretat a compositors com Robert Gerhard (que va ser alumne de
Schönberg). I per últim vaig comparar una obra tonal, una sonata de Mozart, amb una suite
atonal de Schönberg. L'objectiu era contraposar-les i dur a la pràctica tota la teoria musical,
però l'anàlisi va suposar molt més del que em pensava. Tot i les seves diferències, les dues
peces no deixaven de ser com pare i fill, com mestre i aprenent, com aquell que és capaç
d’observar el passat i aprendre d'ell. És així com es creen o es descobreixen coses noves sense
preocupar-se pel que pensi la resta.