La difícil conciliació entre oportunitat i càstig.Estudi de la Llei Orgànica Reguladora de la Responsabilitat Penal del Menor.
Autor: Elisabet Terradellas Serra
Centre: ESCORIAL
Premi: primer ex.a.
Document:
MEMÒRIA DEL TREBALL
El treball de recerca que presento es titula: La difícil conciliació entre oportunitat i càstig,
ja que consisteix en un estudi sobre la Llei Orgànica Reguladora de la Responsabilitat del
Menor ( Llei Orgànica 5/2000).
Es tracta d’una llei que està constantment en el punt de mira de la nostra societat. És un
tema controvertit, però marcadament important. Això ha provocat que el debat esdevingui
d’especial rellevància i per tant, estigui envoltat d’un gran ressò mediàtic, juntament amb un
extens contrast d’opinions. Gairebé tothom sembla coincidir en la necessitat de regular la
responsabilitat penal dels menors i per tant excloure’ls del marc judicial dels adults, però
evidentment legislar en aquesta direcció significa delimitar límits d’edat per a la intervenció
penal, mesures i en general, tot un procediment judicial específic.
Per tot això, se’m començaren a aparèixer un seguit de preguntes, que m’agradaria resoldre:
sempre s’ha regulat la responsabilitat penal del menor? Què diu la llei vigent actualment? Per
què hi ha tanta diversitat d’opinions? Cal reformar-la?. M’agradaria investigar-ho, per tant
decideixo fer-la tema de la meva recerca. De fet, sempre m’ha atret l’àmbit del dret.
Començo amb la recerca d’informació, a conèixer les opinions dels experts sobre el tema, a
llegir i estudiar de primera mà la Llei Penal del Menor i interpretar-la, per tal de donar
resposta a les qüestions anteriors i a l’objectiu final del meu treball, que és determinar si la
Llei del menor és efectiva, o en cas contrari, en quins apartats no ho és i per tant,
com s’hauria de modificar.
El meu treball es divideix en dos parts clarament diferenciades:
- La primera part és més teòrica, està formada per un estudi de l’evolució de la llei i
una interpretació de la llei actual que inclou una descripció de tot el procés penal i els
seus interventors i m’ha de permetre tenir una visió general i més objectiva de la Llei
del Menor.
- La segona part és de caire més pràctic i es compon d’un estudi de la delinqüència
juvenil a Catalunya a partir de dades quantitatives (població en justícia juvenil,
nombre d’ordres i mesures...) per tal d’avaluar l’efectivitat de la llei, així com d’una
anàlisi sociològica d’aquesta (enquestes, entrevistes, retalls de premsa...).
Pel què fa a la metodologia emprada, he pretès utilitzar diferents fonts i mètodes per saber
el màxim possible sobre el tema. He seguit dos processos diferents que es corresponen amb
les diferents parts del treball. Pel què fa al primer apartat, degut a la seva naturalesa
conceptual, el procediment que he utilitzat ha estat bàsicament la lectura del Codi Penal, la
Llei Penal del Menor i també d’altres llibres relacionats amb el tema, d’un gran nombre
d’articles publicats en pàgines web i de revistes jurídiques. Pel segon apartat he utilitzat una
metodologia basada en la recerca, la investigació, la creació de nova informació basada en
enquestes, entrevistes, contacte amb experts en el tema, assistència a un judici de menors,
interpretació de dades, recull de notícies de premsa i visualització de debats.
Al llarg de tot aquest procés he arribat a les següent conclusions:
La llei del menor tracta d’una llei que s’aplica a aquelles persones majors de 14 anys i
menors de 18 que hagin comès un delicte o una infracció previstes pel Codi Penal. D’aquesta
llei destaca sobretot la divisió de dos trams d’edat a efectes sancionadors i processals: un
primer dels 14 als 15 anys i un segon dels 16 als 17 anys.És també una llei que defineix molt
clarament el procediment penal que cal seguir i que atorga unes competències molt
específiques a cadascun dels seus interventors.
Destaca la importància del Fiscal, que deixa de veure’s com una figura sancionadora per
passar a entregar-se al principi d’oportunitat i reinserció del menor. Un altre interventor
important és l’equip tècnic, un conjunt d’assessors i psicòlegs que permeten al Jutge
conèixer la situació del menor i proposen aquelles mesures que millor s’adapten a la seva
situació específica.
Una altra de les característiques principals de la llei és la recerca de solucions extrajudicials.
Així doncs, en la Llei Penal del Menor queda molt clar que s’està pensant en nois i noies
menors d'edat i per tant, la seva voluntat no és la de castigar de forma exemplar
als menors que cometin infraccions penals, sinó la de reeducar i de reinserir
aquests joves a la societat.
D’acord amb l’anàlisi de la delinqüència juvenil a Catalunya, puc constatar que ha augmentat
el nombre de població en justícia juvenil des de l’aplicació de la llei i que una de les
principals causes d’aquest fet ha estat la incorporació dels menors d’entre 16 i 18 anys a la
justícia juvenil, encara que després de l’aplicació de la nova llei la delinqüència juvenil ha
seguit augmentant any rere any. Aquest augment l’han propiciat el creixement de la població
i l’arribada massiva d’immigrants, que incrementen cada vegada més la seva participació en
delinqüència juvenil.
Es desprèn doncs una força elevada participació dels joves en delinqüència juvenil, que ve
provocada per la manca de prevenció que presenta la llei. Caldria doncs una reforma en
aquest sentit, que portés a una major cooperació entre escoles , famílies i serveis socials,
per tal de detectar menors en situació de risc.
Pel què fa a la reincidència, aquesta és estadísticament significativa, malgrat i no ser molt
elevada. És un dels apartats que menys resolts té la Llei i un dels de major importància, ja
que si no s’evita la reincidència no s’estan assolint satisfactòriament els objectius de la llei i
això repercuteix en la seva efectivitat.
Què falla? Principalment, la disciplina en la supervisió i compliment de les mesures. Falla la
conscienciació del menor, la potser escassa dedicació dels professionals per la falta de
recursos provinents de l’Administració i la falta de personal implicat i dedicat realment a la
tasca educativa d’aquests menors. Això provoca que el menor tingui una percepció de poca
serietat o permissivitat en el compliment de determinades mesures que se li imposen. Un
dels altres problemes que planteja la llei del menor és la visió distorsionada i excessivament
sensacionalista que n’aporten els mitjans de comunicació, que ha atorgat a la llei una imatge
de desprestigi i d’ineficàcia entre la població, que sol desconèixer les mesures que aquesta
imposa. Això ha conduït a una creixent preocupació per la seguretat ciutadana i a l’exigència
de reformes que endurissin la llei, amb la sola justificació d’uns fets ocorreguts d’immediat i
degut a la poca creença en la reinserció. En general, aquesta visió de la població no es
correspon en absolut amb l’opinió dels experts sobre la llei, que la veuen com una llei amb
garanties de reinserció i que segueix una tendència positiva, aconseguint canvis importants.
Així doncs, la llei del menor és una llei teòricament excel·lent, però difícil en la seva
aplicació.
El treball de recerca que presento es titula: La difícil conciliació entre oportunitat i càstig,
ja que consisteix en un estudi sobre la Llei Orgànica Reguladora de la Responsabilitat del
Menor ( Llei Orgànica 5/2000).
Es tracta d’una llei que està constantment en el punt de mira de la nostra societat. És un
tema controvertit, però marcadament important. Això ha provocat que el debat esdevingui
d’especial rellevància i per tant, estigui envoltat d’un gran ressò mediàtic, juntament amb un
extens contrast d’opinions. Gairebé tothom sembla coincidir en la necessitat de regular la
responsabilitat penal dels menors i per tant excloure’ls del marc judicial dels adults, però
evidentment legislar en aquesta direcció significa delimitar límits d’edat per a la intervenció
penal, mesures i en general, tot un procediment judicial específic.
Per tot això, se’m començaren a aparèixer un seguit de preguntes, que m’agradaria resoldre:
sempre s’ha regulat la responsabilitat penal del menor? Què diu la llei vigent actualment? Per
què hi ha tanta diversitat d’opinions? Cal reformar-la?. M’agradaria investigar-ho, per tant
decideixo fer-la tema de la meva recerca. De fet, sempre m’ha atret l’àmbit del dret.
Començo amb la recerca d’informació, a conèixer les opinions dels experts sobre el tema, a
llegir i estudiar de primera mà la Llei Penal del Menor i interpretar-la, per tal de donar
resposta a les qüestions anteriors i a l’objectiu final del meu treball, que és determinar si la
Llei del menor és efectiva, o en cas contrari, en quins apartats no ho és i per tant,
com s’hauria de modificar.
El meu treball es divideix en dos parts clarament diferenciades:
- La primera part és més teòrica, està formada per un estudi de l’evolució de la llei i
una interpretació de la llei actual que inclou una descripció de tot el procés penal i els
seus interventors i m’ha de permetre tenir una visió general i més objectiva de la Llei
del Menor.
- La segona part és de caire més pràctic i es compon d’un estudi de la delinqüència
juvenil a Catalunya a partir de dades quantitatives (població en justícia juvenil,
nombre d’ordres i mesures...) per tal d’avaluar l’efectivitat de la llei, així com d’una
anàlisi sociològica d’aquesta (enquestes, entrevistes, retalls de premsa...).
Pel què fa a la metodologia emprada, he pretès utilitzar diferents fonts i mètodes per saber
el màxim possible sobre el tema. He seguit dos processos diferents que es corresponen amb
les diferents parts del treball. Pel què fa al primer apartat, degut a la seva naturalesa
conceptual, el procediment que he utilitzat ha estat bàsicament la lectura del Codi Penal, la
Llei Penal del Menor i també d’altres llibres relacionats amb el tema, d’un gran nombre
d’articles publicats en pàgines web i de revistes jurídiques. Pel segon apartat he utilitzat una
metodologia basada en la recerca, la investigació, la creació de nova informació basada en
enquestes, entrevistes, contacte amb experts en el tema, assistència a un judici de menors,
interpretació de dades, recull de notícies de premsa i visualització de debats.
Al llarg de tot aquest procés he arribat a les següent conclusions:
La llei del menor tracta d’una llei que s’aplica a aquelles persones majors de 14 anys i
menors de 18 que hagin comès un delicte o una infracció previstes pel Codi Penal. D’aquesta
llei destaca sobretot la divisió de dos trams d’edat a efectes sancionadors i processals: un
primer dels 14 als 15 anys i un segon dels 16 als 17 anys.És també una llei que defineix molt
clarament el procediment penal que cal seguir i que atorga unes competències molt
específiques a cadascun dels seus interventors.
Destaca la importància del Fiscal, que deixa de veure’s com una figura sancionadora per
passar a entregar-se al principi d’oportunitat i reinserció del menor. Un altre interventor
important és l’equip tècnic, un conjunt d’assessors i psicòlegs que permeten al Jutge
conèixer la situació del menor i proposen aquelles mesures que millor s’adapten a la seva
situació específica.
Una altra de les característiques principals de la llei és la recerca de solucions extrajudicials.
Així doncs, en la Llei Penal del Menor queda molt clar que s’està pensant en nois i noies
menors d'edat i per tant, la seva voluntat no és la de castigar de forma exemplar
als menors que cometin infraccions penals, sinó la de reeducar i de reinserir
aquests joves a la societat.
D’acord amb l’anàlisi de la delinqüència juvenil a Catalunya, puc constatar que ha augmentat
el nombre de població en justícia juvenil des de l’aplicació de la llei i que una de les
principals causes d’aquest fet ha estat la incorporació dels menors d’entre 16 i 18 anys a la
justícia juvenil, encara que després de l’aplicació de la nova llei la delinqüència juvenil ha
seguit augmentant any rere any. Aquest augment l’han propiciat el creixement de la població
i l’arribada massiva d’immigrants, que incrementen cada vegada més la seva participació en
delinqüència juvenil.
Es desprèn doncs una força elevada participació dels joves en delinqüència juvenil, que ve
provocada per la manca de prevenció que presenta la llei. Caldria doncs una reforma en
aquest sentit, que portés a una major cooperació entre escoles , famílies i serveis socials,
per tal de detectar menors en situació de risc.
Pel què fa a la reincidència, aquesta és estadísticament significativa, malgrat i no ser molt
elevada. És un dels apartats que menys resolts té la Llei i un dels de major importància, ja
que si no s’evita la reincidència no s’estan assolint satisfactòriament els objectius de la llei i
això repercuteix en la seva efectivitat.
Què falla? Principalment, la disciplina en la supervisió i compliment de les mesures. Falla la
conscienciació del menor, la potser escassa dedicació dels professionals per la falta de
recursos provinents de l’Administració i la falta de personal implicat i dedicat realment a la
tasca educativa d’aquests menors. Això provoca que el menor tingui una percepció de poca
serietat o permissivitat en el compliment de determinades mesures que se li imposen. Un
dels altres problemes que planteja la llei del menor és la visió distorsionada i excessivament
sensacionalista que n’aporten els mitjans de comunicació, que ha atorgat a la llei una imatge
de desprestigi i d’ineficàcia entre la població, que sol desconèixer les mesures que aquesta
imposa. Això ha conduït a una creixent preocupació per la seguretat ciutadana i a l’exigència
de reformes que endurissin la llei, amb la sola justificació d’uns fets ocorreguts d’immediat i
degut a la poca creença en la reinserció. En general, aquesta visió de la població no es
correspon en absolut amb l’opinió dels experts sobre la llei, que la veuen com una llei amb
garanties de reinserció i que segueix una tendència positiva, aconseguint canvis importants.
Així doncs, la llei del menor és una llei teòricament excel·lent, però difícil en la seva
aplicació.