Quan tot comença amb el blau i el rosa
Autor: Queralt Güell Carner
Centre: XARXA ESCOLA
Document:
Aquest treball és una anàlisi genèrica sobre els estereotips de gènere a la infància, començant per l’origen de la segregació dels colors blau i rosa, fins als contes, les pel•lícules, la moda i les joguines sexistes. Es tracta de demostrar que la desigualtat de gènere parteix de l’educació i la societat.
Els objectius d’aquest treball són dos: el primer, demostrar que a partir dels tres anys els infants comencen a adquirir els estereotips de gènere, fet que els porta a establir desigualtats d’oportunitats entre sexes. El segon, veure si la nostra societat està fent un canvi a l’hora de trencar amb aquests estereotips.
El motiu de l’elecció del tema dels estereotips de gènere a partir del blau i el rosa, ve del meu interès vocacional per l’educació dels infants de 0 a 3 anys i per l’interès amb els continguts psicològics a partir de l’optativa de Psicologia que vaig cursar anteriorment. Per a mi, la relació entre educació i psicologia és la clau per fer infants feliços; la felicitat d’aquests només pot ser possible des de la llibertat i la igualtat d’oportunitats.
Aquest treball de recerca s’estructura en dues parts, una clarament teòrica i una altra de pràctica.
La part teòrica parteix de les dues preguntes inicials:
- Quins prejudicis hi ha darrere del blau i el rosa?
- Es comença a notar un canvi en la nostra societat?
Aquesta part teòrica, l’he realitzat amb la informació d’experts en la matèria. L’obra inicial de referència ha estat Ni princeses ni pirates, de Núria Solsona, màxima experta en coeducació.
A partir d’aquesta base, vaig començar la recerca d’articles d’actualitat i, així, vaig iniciar la redacció de la part teòrica.
La segona part del treball, la pràctica, té com a objectiu respondre les dues següents hipòtesis:
- “Als tres anys, els nens ja adquireixen la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes”
- “S’està produint un canvi cap a una societat menys sexista i més igualitària fixant-nos en les joguines infantils”
Per tal de poder demostrar aquestes dues hipòtesis, vaig haver de fer dues investigacions, una d’escolar i una altra de comercial.
L’aspecte més interessant de la teoria ha estat descobrir d’on ve l’origen del blau i el rosa i els estereotips i prejudicis que s’hi associen.
El color predominant abans de la I Guerra Mundial a Estats Units no era altre que el blanc. A banda d’això, els nens anaven amb els cabells llargs i amb vestits. Ara bé, el blau i el rosa també van tenir el seu inici; per molt increïble que ens pugui semblar, els criteris eren totalment oposats, és a dir, el rosa per als nens i el blau per a les nenes. Es creia que el rosa era un color més decidit i fort, més propi dels nens, mentre que el blau era per a les nenes per ser més delicat i refinat.
Va ser després de la I Guerra Mundial quan tot va canviar. Una de les principals causes va ser el fet que les dones dels presidents es vestissin amb faldilles i vestits de color rosa.
Al 1940, la indústria tèxtil va fer un gir per promocionar definitivament el rosa per a les nenes i el blau per als nens. En aquesta època és quan les modes van començar a canviar, acostant-se més a la mentalitat actual. Aquest canvi va estar motivat perquè el blau va ser el color escollit pels soldats de les forces de pau de l’ONU, els anomenats “cascos blaus”. A partir d’aquell moment, el blau va quedar identificat amb els tòpics masculins.
Als anys 70, amb l'ascens del moviment feminista, la roba rosa va perdre força i van tornar els colors neutres. A mitjans dels 80, amb la popularització dels tests prenatals, la moda separatista va tornar; fins a tal punt que els colors blaus i roses depenien de si naixies amb vulva o amb penis. Per acabar de marcar més aquestes diferències, als anys 90 van aparèixer les princeses Disney que no feien més que promocionar els estereotips femenins a les nenes.
Fruit d’aquesta història, la societat ha associat certs prejudicis al blau i al rosa. A grans trets, els estereotips del rosa són la cursileria, la suavitat i la delicadesa; per contra, els del blau són la fredor, la fortalesa i la decisió.
Per tal de veure a partir de quina edat l’infant comença a assimilar aquests prejudicis i crea les desigualtats de gènere (comprovació de la 1a hipòtesi), calia observar vivencialment si els nens de 3 anys ja tenien els estereotips adquirits. Un cop obtinguts els primers resultats, vaig comparar les conclusions extretes amb infants d’1 i 5 anys.
Per poder comprovar la hipòtesi escolar vaig anar a P-1, després a P-3 i finalment a P-5. A cada classe vaig fer activitats diferents, sempre adequades al desenvolupament psicològic de cada edat: des de preguntar el color preferit fins a quines activitats fan els nens i nenes.
La primera anàlisi que en va sortir va ser que, independentment de l’edat, tots els nens i nenes que deien que el color blau era de nens i que plorar era de nenes anaven vestits amb aquests colors separatistes. El segon resultat va ser veure que als 3 anys els nens encara no tenen els estereotips sexistes adquirits. Per tant, l’escola i els pares són a temps de posar-hi remei. Ara bé, a mesura que l’edat augmenta ja és més difícil perquè els nens de 5 anys ja tenien conductes clarament marcades.
Per a poder dur a terme l’altra hipòtesis comercial, vaig fer una observació registrada a diferents centres comercials i botigues de joguines infantils per observar si realment s’estava produint un canvi. El resultat va ser l’existència de línees no segregacionistes en algunes marques tradicionalment conegudes i el mateix tracte d’imatges (imatges on nens cuiden nines, fan menjars i on nenes construeixen peces i van amb cotxe). Tanmateix, també es podia apreciar una barreja del blau i rosa amb altres colors en els passadissos.
Els resultats van ser com m’esperava: s’està començant a trencar els estereotips en joguines, fet totalment impensable en dècades anteriors. Tot i així, ens queda molta feina a fer per aconseguir una societat igualitària.
Conclusions
Aquest treball m’ha permès assolir els objectius establerts .Gràcies a les dues parts, la teòrica i la pràctica, he arribat a les següents conclusions:
La primera és que si volem avançar cap a una societat on els nens puguin ser lliures i feliços, cal que l’escola, els pares i tots el que incidim en l’educació de l’infant, anem a la una i siguem conscients del que porta educar els infants sota aquests estereotips sexistes.
No és fins a partir dels 3 anys que els infants comencen a adquirir el rol de gènere (tots els d’infants de 3 anys van contestar que tots jugaven i els agradaven les cuines. Mentre que a P5, de 13 nens, només un tenia una cuineta a casa). Amb aquest fet, queda clarament demostrat que els rols venen marcats des de l’educació, ja que no és coherent que si els nens des de petits gaudeixen jugant a cuines, no en tinguin cap a casa quan són més grans.
L’infant, quan ve al món, no mostra diferència en rols de gènere; és a partir dels 3 anys que el seu cervell comença a pensar diferent, fruit de l’educació rebuda . Cal insistir en la gran plasticitat del cervell infantil i adonar-se que els rols apareixen quan s’ofereix un model educatiu que segrega i resta oportunitats.
Si es volgués continuar aquest treball, proposaria l’anàlisi dels contes i la seva incidència en els estereotips sexistes, ja que tant els contes, juntament amb el joc, són les eines d’aprenentatge dels infants. Així doncs, es tractaria de fer un experiment on durant tot un any s’expliquessin contes neutres de gènere (recomanats en el treball) i al cap d’un any es tornessin a fer les mateixes preguntes que vaig fer als mateixos infants de P3 i P5 per veure si s’han produït canvis dins la ment d’ells i quins.
Els objectius d’aquest treball són dos: el primer, demostrar que a partir dels tres anys els infants comencen a adquirir els estereotips de gènere, fet que els porta a establir desigualtats d’oportunitats entre sexes. El segon, veure si la nostra societat està fent un canvi a l’hora de trencar amb aquests estereotips.
El motiu de l’elecció del tema dels estereotips de gènere a partir del blau i el rosa, ve del meu interès vocacional per l’educació dels infants de 0 a 3 anys i per l’interès amb els continguts psicològics a partir de l’optativa de Psicologia que vaig cursar anteriorment. Per a mi, la relació entre educació i psicologia és la clau per fer infants feliços; la felicitat d’aquests només pot ser possible des de la llibertat i la igualtat d’oportunitats.
Aquest treball de recerca s’estructura en dues parts, una clarament teòrica i una altra de pràctica.
La part teòrica parteix de les dues preguntes inicials:
- Quins prejudicis hi ha darrere del blau i el rosa?
- Es comença a notar un canvi en la nostra societat?
Aquesta part teòrica, l’he realitzat amb la informació d’experts en la matèria. L’obra inicial de referència ha estat Ni princeses ni pirates, de Núria Solsona, màxima experta en coeducació.
A partir d’aquesta base, vaig començar la recerca d’articles d’actualitat i, així, vaig iniciar la redacció de la part teòrica.
La segona part del treball, la pràctica, té com a objectiu respondre les dues següents hipòtesis:
- “Als tres anys, els nens ja adquireixen la jerarquia de gènere i es creuen superiors a les nenes”
- “S’està produint un canvi cap a una societat menys sexista i més igualitària fixant-nos en les joguines infantils”
Per tal de poder demostrar aquestes dues hipòtesis, vaig haver de fer dues investigacions, una d’escolar i una altra de comercial.
L’aspecte més interessant de la teoria ha estat descobrir d’on ve l’origen del blau i el rosa i els estereotips i prejudicis que s’hi associen.
El color predominant abans de la I Guerra Mundial a Estats Units no era altre que el blanc. A banda d’això, els nens anaven amb els cabells llargs i amb vestits. Ara bé, el blau i el rosa també van tenir el seu inici; per molt increïble que ens pugui semblar, els criteris eren totalment oposats, és a dir, el rosa per als nens i el blau per a les nenes. Es creia que el rosa era un color més decidit i fort, més propi dels nens, mentre que el blau era per a les nenes per ser més delicat i refinat.
Va ser després de la I Guerra Mundial quan tot va canviar. Una de les principals causes va ser el fet que les dones dels presidents es vestissin amb faldilles i vestits de color rosa.
Al 1940, la indústria tèxtil va fer un gir per promocionar definitivament el rosa per a les nenes i el blau per als nens. En aquesta època és quan les modes van començar a canviar, acostant-se més a la mentalitat actual. Aquest canvi va estar motivat perquè el blau va ser el color escollit pels soldats de les forces de pau de l’ONU, els anomenats “cascos blaus”. A partir d’aquell moment, el blau va quedar identificat amb els tòpics masculins.
Als anys 70, amb l'ascens del moviment feminista, la roba rosa va perdre força i van tornar els colors neutres. A mitjans dels 80, amb la popularització dels tests prenatals, la moda separatista va tornar; fins a tal punt que els colors blaus i roses depenien de si naixies amb vulva o amb penis. Per acabar de marcar més aquestes diferències, als anys 90 van aparèixer les princeses Disney que no feien més que promocionar els estereotips femenins a les nenes.
Fruit d’aquesta història, la societat ha associat certs prejudicis al blau i al rosa. A grans trets, els estereotips del rosa són la cursileria, la suavitat i la delicadesa; per contra, els del blau són la fredor, la fortalesa i la decisió.
Per tal de veure a partir de quina edat l’infant comença a assimilar aquests prejudicis i crea les desigualtats de gènere (comprovació de la 1a hipòtesi), calia observar vivencialment si els nens de 3 anys ja tenien els estereotips adquirits. Un cop obtinguts els primers resultats, vaig comparar les conclusions extretes amb infants d’1 i 5 anys.
Per poder comprovar la hipòtesi escolar vaig anar a P-1, després a P-3 i finalment a P-5. A cada classe vaig fer activitats diferents, sempre adequades al desenvolupament psicològic de cada edat: des de preguntar el color preferit fins a quines activitats fan els nens i nenes.
La primera anàlisi que en va sortir va ser que, independentment de l’edat, tots els nens i nenes que deien que el color blau era de nens i que plorar era de nenes anaven vestits amb aquests colors separatistes. El segon resultat va ser veure que als 3 anys els nens encara no tenen els estereotips sexistes adquirits. Per tant, l’escola i els pares són a temps de posar-hi remei. Ara bé, a mesura que l’edat augmenta ja és més difícil perquè els nens de 5 anys ja tenien conductes clarament marcades.
Per a poder dur a terme l’altra hipòtesis comercial, vaig fer una observació registrada a diferents centres comercials i botigues de joguines infantils per observar si realment s’estava produint un canvi. El resultat va ser l’existència de línees no segregacionistes en algunes marques tradicionalment conegudes i el mateix tracte d’imatges (imatges on nens cuiden nines, fan menjars i on nenes construeixen peces i van amb cotxe). Tanmateix, també es podia apreciar una barreja del blau i rosa amb altres colors en els passadissos.
Els resultats van ser com m’esperava: s’està començant a trencar els estereotips en joguines, fet totalment impensable en dècades anteriors. Tot i així, ens queda molta feina a fer per aconseguir una societat igualitària.
Conclusions
Aquest treball m’ha permès assolir els objectius establerts .Gràcies a les dues parts, la teòrica i la pràctica, he arribat a les següents conclusions:
La primera és que si volem avançar cap a una societat on els nens puguin ser lliures i feliços, cal que l’escola, els pares i tots el que incidim en l’educació de l’infant, anem a la una i siguem conscients del que porta educar els infants sota aquests estereotips sexistes.
No és fins a partir dels 3 anys que els infants comencen a adquirir el rol de gènere (tots els d’infants de 3 anys van contestar que tots jugaven i els agradaven les cuines. Mentre que a P5, de 13 nens, només un tenia una cuineta a casa). Amb aquest fet, queda clarament demostrat que els rols venen marcats des de l’educació, ja que no és coherent que si els nens des de petits gaudeixen jugant a cuines, no en tinguin cap a casa quan són més grans.
L’infant, quan ve al món, no mostra diferència en rols de gènere; és a partir dels 3 anys que el seu cervell comença a pensar diferent, fruit de l’educació rebuda . Cal insistir en la gran plasticitat del cervell infantil i adonar-se que els rols apareixen quan s’ofereix un model educatiu que segrega i resta oportunitats.
Si es volgués continuar aquest treball, proposaria l’anàlisi dels contes i la seva incidència en els estereotips sexistes, ja que tant els contes, juntament amb el joc, són les eines d’aprenentatge dels infants. Així doncs, es tractaria de fer un experiment on durant tot un any s’expliquessin contes neutres de gènere (recomanats en el treball) i al cap d’un any es tornessin a fer les mateixes preguntes que vaig fer als mateixos infants de P3 i P5 per veure si s’han produït canvis dins la ment d’ells i quins.