Skip to main content

Quadre 1er Esquerra, Fila 7, Sepultura 19

Autor: MARIA MARTÍ TODÓ
Centre: INST.TERRA ALTA
Premi: Ex-Aequeo
Document:
La meva besàvia tenia una calaixera on hi guardava fotografies antigues i mil i un documents, i algun que altre objecte aparentment insignificant, tots ells pertanyents al meu besavi. A la meva mare i als meus oncles se’ls negava qualsevol informació sobre la figura del seu avi, al·legant que va ser una etapa molt amarga per a la seva àvia. La curiositat de la meva família per saber el que contenia la calaixera, els va portar a trobar algunes pistes del meu besavi, impulsant-los a iniciar la recerca de nova informació, la qual he pogut utilitzar jo per continuar aquesta complicada recerca. El període tràgic, convuls i fosc de la guerra i la postguerra han sigut sempre un tema tabú per a la meva família, doncs el patiment sofert durant molts anys i el fet d’haver d’amagar el passat els va suposar una gran càrrega. En aquest treball he volgut donar pas a la història d’una vida, a un homenatge a un home a qui van silenciar, que van deixar sense veu i que vull que ara sigui escoltat. Realment crec que és necessari recuperar la seva memòria abans que se’n perdi el seu record.

Bàsicament amb la realització d’aquest treball volia complir un desig familiar i contribuir a que la meva àvia es reconciliï amb la persona que va ser el seu pare. També considero important el fet de recuperar la història desconeguda que s’amaga darrera la seva vida, ja que d’aquesta manera es pot arribar a entendre els motius pels quals es va dur a terme el seu fatídic desenllaç, tot i que cal dir que encara són moltes les llacunes que defineixen la seva biografia. D’altra banda, m’agradaria fer justícia a la seva memòria i dignificar la seva lluita defensant allò que considerava just. Finalment, el punt més emocionant de la recerca ha sigut el fet d’esbrinar el lloc on reposen les seves restes, doncs durant quasi 80 anys el seu cos ha restat en terra desconeguda per la família.
He arribat a la conclusió que el cas del meu besavi no és un cas aïllat. Moltes de les víctimes de la repressió franquista van acabar executades, privades de llibertat en presons i camps de treball, a l’exili o perseguides. Analitzant totes les referències obtingudes he pogut constatar que la venjança dels repressors va ser implacable, doncs van fer el possible per exterminar tot indici de resistència o oposició contra el nou règim dictatorial.

A José Vicente el van acusar de Adhesió a la Rebel·lió, justificat en que havia comès crims en contra de l’Alçament Nacional. Desprès d’això el van condemnar a mort, sense base inculpatòria sòlida, doncs els testimonis utilitzen les mateixes paraules i expressions a la seva testificació, com si estigués testificant tota l’estona la mateixa persona. A més gairebé tots diuen “he oído decir” o inclús “que fue de rumor público”, és a dir, quasi cap d’ells ha vist amb els seus propis ulls que José Vicente estès implicat en algun dels successos dels què se l’acusen. Els informes dels alcaldes, caps de Falange i caps de la Guàrdia civil utilitzen els mateixos patrons en tots el casos. D’altra banda, ell a les seves declaracions reitera contínuament la seva innocència, declarant que les seves intervencions durant els primers mesos de la guerra van ser per evitar que elements revolucionaris incontrolats produïssin assassinats i actes delictius i el caos a la comarca.

Dels seus escrits es desprèn que era una persona culta, un avançat al seu temps, amb caràcter, impetuós, enemic de les injustícies. Si ell hagués sigut responsable d’algun delicte dels que l’acusen, no s’hagués quedat al territori, doncs segurament hagués marxat abans de l’entrada dels nacionals com molts dels que sí que en van cometre. Per aquest motiu, em porta a pensar que tenia la consciència tranquil·la de que no havia fet res, i que únicament el van acusar per enveges i per ser contrari al règim.

Sobre la memòria històrica considero que desprès de 80 anys de la fi de la guerra civil, encara a molts els costa reconèixer que la memòria històrica és necessària. D'una banda, per conèixer la nostra història d'una manera verídica i, d'altra, per dur a terme la reparació de les víctimes i els seus familiars, com un acte de justícia i humanitat imprescindibles. El contrari és tractar d'ocultar la realitat de la guerra i la repressió, quan el fet és que els de el bàndol vencedor que van morir van ser enterrats amb totes les dignitats i plaques commemoratives recordatòries, mentre que els vençuts no només es va tractar que fossin oblidats en cunetes i tàpies de cementiris sinó que es va escriure des del règim vencedor una història manipulada i que va tractar d'ocultar la veritat dels fets de les seves vides i de qui van ser.