Quan el cinema parla altres llengües: l'art de la invenció lingüística
Autor: Mar Corrons Ortiz
Centre: LA SALLE MANLLEU
Premi: Premi ex-aequo
Document:
tdr_definitiu_uvic.pdf
(2.89 MB)
Aquest treball de recerca es basa en la invenció lingüística en el cinema. És a dir, la seva finalitat principal és analitzar diverses llengües inventades que han aparegut en pel·lícules reconegudes dels segles XX i XXI. Aquestes llengües, tècnicament anomenades artlangs per l’abreviació d’artistic languages, provenen del món de fantasia, ciència-ficció i animació. Concretament, es tracta del banana dels Minions, el parsel de la sèrie de Harry Potter, el na’vi d’Avatar, el quenya de la saga El senyor dels anells, el dothraki de Joc de trons i el klingon d’Star Trek. D’aquestes llengües s’ha analitzat la seva sintaxi, fonètica, gramàtica, sistema numèric i altres aspectes rellevants, com de què tracta la pel·lícula o sèrie, la biografia del seu creador, plataformes on es pot aprendre l’idioma o es pot traduir, etc. L’anàlisi dels idiomes ha estat la finalitat principal i l’essència del treball, però es van plantejar altres objectius relacionats amb el tema. En primer lloc, investigar les diferències entre llengües naturals i artificials per entendre millor el concepte de llengua inventada; en segon lloc, descobrir quina rellevància han adquirit les artistic languages (com és que els autors decideixen incorporar una llengua inventada als seus films) i, finalment, la part més creativa del treball: idear una llengua completament nova. Aquesta última part no hagués estat possible sense conèixer el funcionament dels artlangs perquè per idear l’idioma s’han pres elements de fonètica, gramàtica i sintaxi de les llengües estudiades. La llengua ha resultat ser molt esquemàtica i no seria possible parlar-la en el món real, però ha servit com a base per una possible llengua futura i el procés d’invenció ha estat gratificant ja que, a part de desenvolupar la pròpia creativitat, s’ha pogut aprendre sobre lingüística.
Tots aquests objectius pretenien respondre la hipòtesi següent: és possible crear una llengua inventada des d’una base fonètica, morfològica i sintàctica? Al llarg del treball, tant amb la part teòrica com amb la pràctica, s’ha determinat que aquesta hipòtesi és certa, però té matisos importants. Els resultats més rellevants de la recerca han estat observar que la majoria de les llengües estan plenament desenvolupades (a excepció del banana, que (que no té base morfològica, sintàctica ni fonètica, només vocabulari poliglot) i del parsel (que està molt ben construïda a nivell fonètic, però té mancances en la gramàtica i sintaxi). Els altres artlangs tenen una base estructural sòlida en tots els aspectes, i això permet que siguin pràcticament complets.
Tot i ser completes, però, cap d’aquestes llengües és funcional. Tant les llengües inventades de les pel·lícules com la llengua inventada en el treball són massa teòrics i, per el moment, no es podrien parlar de manera fluïda en la quotidianitat. Perquè aquestes llengües esdevinguessin funcionals, els faltaria parlants que es comuniquessin entre ells i temps per anar conformant les irregularitats que caracteritzen qualsevol llengua i que la fan viva: jocs de paraules, frases fetes, registres, etc. Tanmateix, així com les llengües naturals pretenen establir la comunicació entre persones, les llengües artificials tenen una finalitat estètica: concretament, els artlangs ubicats en pel·lícules, pretenen atraure el públic. La llengua és un element decoratiu més dels films, juntament amb els efectes especials, la vestimenta dels personatges, etc. que pretén contribuir a la fixació d’un món fictici. Per tant, cada llengua s’adequa al món fictici de la pel·lícula (per exemple, la llengua parsel té sons que semblen xiuxiuejos perquè és l’idioma que utilitzen les serps, animals associats amb la bruixeria).
Amb aquests resultats, s’ha arribat a la conclusió que els artlangs, tot i que poden esdevenir llengües completes, no necessiten ser-ho ja que la seva finalitat no és comunicar, sinó atraure. Als seus autors no els importa tant que les llengües tinguin mancances en la gramàtica, sintaxi o fonètica, sinó que atraguin al públic. Ja siguin més o menys completes i més o menys funcionals, totes les llengües analitzades tenen un estil característic que ajuda a fer realista el món fictici de la pel·lícula, i això agrada a l’audiència. Per exemple, el banana dels Minions no és una llengua molt desenvolupada, però amb el seu estil divertit i infantil atrau el seu públic i fa realista el món particular dels Minons. Per tant, es pot afirmar que els autors van aconseguir la seva finalitat estètica al crear aquestes llengües.
Concloent, el treball ha estat interessant perquè s’ha pogut aprofundir en el coneixement de la lingüística però des del cinema, tècnica o art que ha donat una visió més atractiva d’aquesta disciplina. No només s’ha observat que crear una llengua és summament complex, sinó que amb això pogut entendre més la importància de les llengües naturals: és sorprenent que els humans haguem creat involuntàriament tants idiomes que avui en dia parlem, quan idear-ne un d’artificial i posar-lo en pràctica costa molt temps i esforç. A més, s’ha descobert la vessant artística de la invenció lingüística ja que qualsevol manera de crear és art.
Tots aquests objectius pretenien respondre la hipòtesi següent: és possible crear una llengua inventada des d’una base fonètica, morfològica i sintàctica? Al llarg del treball, tant amb la part teòrica com amb la pràctica, s’ha determinat que aquesta hipòtesi és certa, però té matisos importants. Els resultats més rellevants de la recerca han estat observar que la majoria de les llengües estan plenament desenvolupades (a excepció del banana, que (que no té base morfològica, sintàctica ni fonètica, només vocabulari poliglot) i del parsel (que està molt ben construïda a nivell fonètic, però té mancances en la gramàtica i sintaxi). Els altres artlangs tenen una base estructural sòlida en tots els aspectes, i això permet que siguin pràcticament complets.
Tot i ser completes, però, cap d’aquestes llengües és funcional. Tant les llengües inventades de les pel·lícules com la llengua inventada en el treball són massa teòrics i, per el moment, no es podrien parlar de manera fluïda en la quotidianitat. Perquè aquestes llengües esdevinguessin funcionals, els faltaria parlants que es comuniquessin entre ells i temps per anar conformant les irregularitats que caracteritzen qualsevol llengua i que la fan viva: jocs de paraules, frases fetes, registres, etc. Tanmateix, així com les llengües naturals pretenen establir la comunicació entre persones, les llengües artificials tenen una finalitat estètica: concretament, els artlangs ubicats en pel·lícules, pretenen atraure el públic. La llengua és un element decoratiu més dels films, juntament amb els efectes especials, la vestimenta dels personatges, etc. que pretén contribuir a la fixació d’un món fictici. Per tant, cada llengua s’adequa al món fictici de la pel·lícula (per exemple, la llengua parsel té sons que semblen xiuxiuejos perquè és l’idioma que utilitzen les serps, animals associats amb la bruixeria).
Amb aquests resultats, s’ha arribat a la conclusió que els artlangs, tot i que poden esdevenir llengües completes, no necessiten ser-ho ja que la seva finalitat no és comunicar, sinó atraure. Als seus autors no els importa tant que les llengües tinguin mancances en la gramàtica, sintaxi o fonètica, sinó que atraguin al públic. Ja siguin més o menys completes i més o menys funcionals, totes les llengües analitzades tenen un estil característic que ajuda a fer realista el món fictici de la pel·lícula, i això agrada a l’audiència. Per exemple, el banana dels Minions no és una llengua molt desenvolupada, però amb el seu estil divertit i infantil atrau el seu públic i fa realista el món particular dels Minons. Per tant, es pot afirmar que els autors van aconseguir la seva finalitat estètica al crear aquestes llengües.
Concloent, el treball ha estat interessant perquè s’ha pogut aprofundir en el coneixement de la lingüística però des del cinema, tècnica o art que ha donat una visió més atractiva d’aquesta disciplina. No només s’ha observat que crear una llengua és summament complex, sinó que amb això pogut entendre més la importància de les llengües naturals: és sorprenent que els humans haguem creat involuntàriament tants idiomes que avui en dia parlem, quan idear-ne un d’artificial i posar-lo en pràctica costa molt temps i esforç. A més, s’ha descobert la vessant artística de la invenció lingüística ja que qualsevol manera de crear és art.