La influència de la musicoteràpia en l'Alzheimer
Autor: Laia Ballester Albiol
Centre: INST.MANUEL DE CABANYES
Document:
TR definitiu amb pseudonim.pdf
(9.51 MB)
El nombre de persones afectades per una demència va creixent de forma constant. Actualment, 50 milions de persones a tot el món la pateixen, i es preveu que de cara al 2050 se’n tripliqui el nombre d’afectats. Per tal de tractar-les, existeixen medicaments que pretenen millorar o endarrerir els efectes de les demències. Tot i això, també trobem altres tipus de teràpies sobre les quals se’n sap poc.
En el moment en què vaig haver de triar tema per al treball de recerca, una de les coses que tenia clares, era que volia fer una investigació que, tot i ser de base científica, també tingués una part més personal i social. Així que, després de descartar diversos temes, finalment em vaig decantar per la musicoteràpia enfocada a les demències, més concretament, a l’Alzheimer.
El que em va acabar de decidir per aquest tema va ser la meva àvia. Ella està en una residència ingressada des de fa molts anys, a causa del diagnòstic de la malaltia d'Alzheimer. Una de les coses que més m’ha impactat durant aquests anys és la ràpida evolució de la pèrdua de capacitats tan bàsiques com la de parlar, menjar, reconèixer familiars i, fins i tot, reconèixer-se a un mateix.
Suposo que tots tenim algun familiar o coneixem a algú afectat per una demència i, per tant, vaig pensar que seria un tema interessant de treballar i, sobretot, investigar certs aspectes, que desconeixem les persones que no ens dediquem a aquest àmbit. Per altra banda, crec que és molt important que s’estudiïn mètodes no farmacològics que millorin la qualitat de vida dels pacients i crec que la música ho pot fer.
L’objectiu d’aquest Treball de Recerca, doncs, és intentar demostrar, a petita escala, les millores i beneficis que produeix la música en totes les àrees afectades per una demència, en concret m’he centrat en l’Alzheimer. Per altra banda, també es vol demostrar la importància de les teràpies no farmacològiques, poc desenvolupades al nostre país.
El treball consta de dues parts: el marc teòric, en el qual s’expliquen conceptes clau per entendre la relació de la música i la demència, i evidències científiques de la millora que aquesta provoca. En aquest apartat per tal d’extreure informació, he consultat diversos estudis científics i, per altra banda, també he assistit a dues conferències (una de la fundació Pasqual Maragall i l’altra del Dr. Jordi A. Jauset) i he realitzat la lectura d’alguns llibres que han estat una gran font d’inspiració i estímul per seguir aprenent i buscar respostes.
I la part pràctica, de caire experimental, que consta de diverses fases, en la qual es pretén demostrar la hipòtesi. Aquesta s’ha dividit en dues línies d’actuació:
La primera part és l’assistència a sessions de musicoteràpia per tal d’adquirir una mena de “formació” sobre el tema, un posterior estudi dels diferents pacients, familiarització amb aquests, i la cerca de dades personals rellevants per a l’estudi, mitjançant una sèrie d’entrevistes.
La segona part, ha consistit en el disseny de diferents sessions i portar-les a terme amb pacients amb deteriorament cognitiu, per tal d’observar la possible millora en els diversos aspectes avaluats. Tot això ho he pogut dur a terme al centre de dia de la Fundació Casa d’Empara on estava fent les pràctiques d’estada d’empresa.
Durant la part experimental del treball, he pogut comprovar una millora general en els pacients que he avaluat detalladament cas per cas i àrea per àrea.
Si ens centrem en cada aspecte avaluat, podem dir que l’àrea en què més ha influït l’escolta de música ha estat la cognitiva. S’han pogut observar grans progressos de l’estat cognitiu dels pacients, no només durant els instants en què escoltava música, sinó que també en les estones posteriors.
Pel que fa l’àrea socioemocional i conductual, també he observat una gran millora en bona part dels pacients. Alguns s’incorporaven a la sessió amb una actitud neutra, i durant aquesta, mostraven reaccions emotives, com per exemple, plorar de nostàlgia, riure amb sentiment.
Finalment, a l’àrea fisicomotriu és en la que, he analitzat menys impacte. Partim d’un estat amb moltes dificultats motrius per part de tots els pacients, com a conseqüència de la pròpia evolució de la malaltia degenerativa i de l’edat.
En definitiva, la hipòtesi plantejada que em va dur a fer aquest treball, qüestionava si la musicoteràpia millorava la qualitat de vida del pacient. Ara, un cop finalitzat aquest treball, puc concloure que he contrastat evidències que la hipòtesi és vàlida en tots els aspectes tinguts en compte. I no només és vàlida pel pacient, sinó també, influeix directament en els familiars d’aquests i, per què no, en l’ambient de treball i la motivació dels professionals que, dia a dia, es deixen la pell amb una malaltia tan crua i prevalent, com ho és l’Alzheimer.
En el moment en què vaig haver de triar tema per al treball de recerca, una de les coses que tenia clares, era que volia fer una investigació que, tot i ser de base científica, també tingués una part més personal i social. Així que, després de descartar diversos temes, finalment em vaig decantar per la musicoteràpia enfocada a les demències, més concretament, a l’Alzheimer.
El que em va acabar de decidir per aquest tema va ser la meva àvia. Ella està en una residència ingressada des de fa molts anys, a causa del diagnòstic de la malaltia d'Alzheimer. Una de les coses que més m’ha impactat durant aquests anys és la ràpida evolució de la pèrdua de capacitats tan bàsiques com la de parlar, menjar, reconèixer familiars i, fins i tot, reconèixer-se a un mateix.
Suposo que tots tenim algun familiar o coneixem a algú afectat per una demència i, per tant, vaig pensar que seria un tema interessant de treballar i, sobretot, investigar certs aspectes, que desconeixem les persones que no ens dediquem a aquest àmbit. Per altra banda, crec que és molt important que s’estudiïn mètodes no farmacològics que millorin la qualitat de vida dels pacients i crec que la música ho pot fer.
L’objectiu d’aquest Treball de Recerca, doncs, és intentar demostrar, a petita escala, les millores i beneficis que produeix la música en totes les àrees afectades per una demència, en concret m’he centrat en l’Alzheimer. Per altra banda, també es vol demostrar la importància de les teràpies no farmacològiques, poc desenvolupades al nostre país.
El treball consta de dues parts: el marc teòric, en el qual s’expliquen conceptes clau per entendre la relació de la música i la demència, i evidències científiques de la millora que aquesta provoca. En aquest apartat per tal d’extreure informació, he consultat diversos estudis científics i, per altra banda, també he assistit a dues conferències (una de la fundació Pasqual Maragall i l’altra del Dr. Jordi A. Jauset) i he realitzat la lectura d’alguns llibres que han estat una gran font d’inspiració i estímul per seguir aprenent i buscar respostes.
I la part pràctica, de caire experimental, que consta de diverses fases, en la qual es pretén demostrar la hipòtesi. Aquesta s’ha dividit en dues línies d’actuació:
La primera part és l’assistència a sessions de musicoteràpia per tal d’adquirir una mena de “formació” sobre el tema, un posterior estudi dels diferents pacients, familiarització amb aquests, i la cerca de dades personals rellevants per a l’estudi, mitjançant una sèrie d’entrevistes.
La segona part, ha consistit en el disseny de diferents sessions i portar-les a terme amb pacients amb deteriorament cognitiu, per tal d’observar la possible millora en els diversos aspectes avaluats. Tot això ho he pogut dur a terme al centre de dia de la Fundació Casa d’Empara on estava fent les pràctiques d’estada d’empresa.
Durant la part experimental del treball, he pogut comprovar una millora general en els pacients que he avaluat detalladament cas per cas i àrea per àrea.
Si ens centrem en cada aspecte avaluat, podem dir que l’àrea en què més ha influït l’escolta de música ha estat la cognitiva. S’han pogut observar grans progressos de l’estat cognitiu dels pacients, no només durant els instants en què escoltava música, sinó que també en les estones posteriors.
Pel que fa l’àrea socioemocional i conductual, també he observat una gran millora en bona part dels pacients. Alguns s’incorporaven a la sessió amb una actitud neutra, i durant aquesta, mostraven reaccions emotives, com per exemple, plorar de nostàlgia, riure amb sentiment.
Finalment, a l’àrea fisicomotriu és en la que, he analitzat menys impacte. Partim d’un estat amb moltes dificultats motrius per part de tots els pacients, com a conseqüència de la pròpia evolució de la malaltia degenerativa i de l’edat.
En definitiva, la hipòtesi plantejada que em va dur a fer aquest treball, qüestionava si la musicoteràpia millorava la qualitat de vida del pacient. Ara, un cop finalitzat aquest treball, puc concloure que he contrastat evidències que la hipòtesi és vàlida en tots els aspectes tinguts en compte. I no només és vàlida pel pacient, sinó també, influeix directament en els familiars d’aquests i, per què no, en l’ambient de treball i la motivació dels professionals que, dia a dia, es deixen la pell amb una malaltia tan crua i prevalent, com ho és l’Alzheimer.