Les claus de l'èxit dels mercenaris catalans a la Mediterrània
Autor: Greer Jarret
Centre: INST.M E.MUNICIPAL DEL TREBALL
Document:
Els almogàvers han estat una figura cabdal en la història de Catalunya des de la seva reaparició en la cultura catalana gràcies als intel·lectuals de la Renaixença. A part de ser uns temibles guerrers, van ser una de les causes principals per l’expansió de la Corona d’Aragó als segles XIII i XIV. Per això, i pel meu gust per la història en general, vaig decidir elaborar un Treball de Recerca sobre ells. Després de decidir el tema, vaig optar per la següent hipòtesi: quins eren els factors que van donar la victòria als almogàvers als camps de batalla arreu de la Mediterrània?
Així, vaig decidir anar a buscar les fonts més properes cronològicament als fets possibles. Vaig descobrir així les Quatre Grans Cròniques, documents historiogràfics de la Catalunya medieval. De la Crònica de Bernat Desclot i de la de Ramon Muntaner vaig escollir un seguit de fragments que feien referència a aspectes rellevants dels almogàvers. A partir d’aquest fragments, vaig dedicar-me a descriure de la manera més completa possible la manera de viure, lluitar i organitzar-se d’aquests mercenaris catalans. Aleshores vaig seleccionar tres factors que, segons la meva recerca i opinió, van ser les claus a l’èxit dels almogàvers en el camp de batalla. Eren uns guerrers únics, ja que no tenien cap mena de similitud amb els exèrcits medievals convencionals. Eren gent ruda, pobrament armada i amb pocs recursos econòmics, cosa que els feia molt difícils de tractar perquè ningú sabia com lluitar contra aquests pagesos fronterers salvatges. A més, van desenvolupar al llarg de les seves campanyes una estratègia increïblement eficaç contra els que es considerava la força d’èlit del moment, és a dir, la cavalleria pesada. Els almogàvers eren la antítesi dels cavallers, que eren poc mòbils dins les seves enormes armadures pesants, i van derrotar, amb els seus dards i el famós coltell (daga almogàver), la cavalleria pesada d’exèrcits francs, bizantins i napolitans. Per últim, a partir del moment en que els almogàvers van passar a ser contractats per la noblesa catalanoaragonesa, van formar-se en una mena de casta social anomenada l’almogaveria. Els almogàvers que estaven enrolats als exèrcits reials formaven tots part d’aquest grup i així, es coneixien des de ben joves i formaren al llarg dels anys forts lligams entre camarades de combat i entre les famílies. Això, a diferència dels soldats de l’exèrcit obligats a lluitar a causa del sistema feudal, els donà una gran motivació al camp de batalla. Al llarg de les Cròniques s’expliquen moltes històries sobre la camaraderia entre els almogàvers al llarg de les seves expedicions.
Aquestes són les conclusions a les que he arribat al final del meu Treball. A part de les Cròniques, també he utilitzat com a fonts de referència i d’informació la Biblioteca de Catalunya i el Museu d’Història de Catalunya, a més d’un seguit d’altres llibres que estan enumerats al final del Treball.
També vaig voler conèixer la història dels almogàvers per la boca dels especialistes; per això, vaig posar-me en contacte amb diversos historiadors, escriptors i professors universitaris que em poguessin ajudar. Finalment, vaig poder entrevistar-me amb Ernest Marcos, especialista en les relacions bizantinocatalanes a l’edat medieval a la UB, i amb Antoni Riera, secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans i professor d’Història a la UB. Aquestes dues persones van completar la metodologia d’aquest Treball, del qual he pogut treure una satisfacció i un seguit de nous coneixements molt grans.
Així, vaig decidir anar a buscar les fonts més properes cronològicament als fets possibles. Vaig descobrir així les Quatre Grans Cròniques, documents historiogràfics de la Catalunya medieval. De la Crònica de Bernat Desclot i de la de Ramon Muntaner vaig escollir un seguit de fragments que feien referència a aspectes rellevants dels almogàvers. A partir d’aquest fragments, vaig dedicar-me a descriure de la manera més completa possible la manera de viure, lluitar i organitzar-se d’aquests mercenaris catalans. Aleshores vaig seleccionar tres factors que, segons la meva recerca i opinió, van ser les claus a l’èxit dels almogàvers en el camp de batalla. Eren uns guerrers únics, ja que no tenien cap mena de similitud amb els exèrcits medievals convencionals. Eren gent ruda, pobrament armada i amb pocs recursos econòmics, cosa que els feia molt difícils de tractar perquè ningú sabia com lluitar contra aquests pagesos fronterers salvatges. A més, van desenvolupar al llarg de les seves campanyes una estratègia increïblement eficaç contra els que es considerava la força d’èlit del moment, és a dir, la cavalleria pesada. Els almogàvers eren la antítesi dels cavallers, que eren poc mòbils dins les seves enormes armadures pesants, i van derrotar, amb els seus dards i el famós coltell (daga almogàver), la cavalleria pesada d’exèrcits francs, bizantins i napolitans. Per últim, a partir del moment en que els almogàvers van passar a ser contractats per la noblesa catalanoaragonesa, van formar-se en una mena de casta social anomenada l’almogaveria. Els almogàvers que estaven enrolats als exèrcits reials formaven tots part d’aquest grup i així, es coneixien des de ben joves i formaren al llarg dels anys forts lligams entre camarades de combat i entre les famílies. Això, a diferència dels soldats de l’exèrcit obligats a lluitar a causa del sistema feudal, els donà una gran motivació al camp de batalla. Al llarg de les Cròniques s’expliquen moltes històries sobre la camaraderia entre els almogàvers al llarg de les seves expedicions.
Aquestes són les conclusions a les que he arribat al final del meu Treball. A part de les Cròniques, també he utilitzat com a fonts de referència i d’informació la Biblioteca de Catalunya i el Museu d’Història de Catalunya, a més d’un seguit d’altres llibres que estan enumerats al final del Treball.
També vaig voler conèixer la història dels almogàvers per la boca dels especialistes; per això, vaig posar-me en contacte amb diversos historiadors, escriptors i professors universitaris que em poguessin ajudar. Finalment, vaig poder entrevistar-me amb Ernest Marcos, especialista en les relacions bizantinocatalanes a l’edat medieval a la UB, i amb Antoni Riera, secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans i professor d’Història a la UB. Aquestes dues persones van completar la metodologia d’aquest Treball, del qual he pogut treure una satisfacció i un seguit de nous coneixements molt grans.